El retorn del desgraciat !!

Quina sensació més estranya... sentir-te profundament desgraciat de nou i recordar que ja havies viscut això abans. Recordar que havies fet un blog on deies no se sap molt bé què.
Caure aquí de nou i pensar, per què no? Tornaré a escriure collonades... amb la diferència que abans tenia 2 o 3 seguidors -no més- que em llegien habitualment, i ara, això, és un blog mort, del qual la única activitat existent que es registra són els anuncis de viagra que es colen no sé molt bé com entre els comentaris.

Fa quasi 10 anys que no escrivia res... llavors era jove, solter, desgraciat i vivia sol. Ara ja no sóc tan jove, i tinc un fill. Però segueixo solter, desgraciat i sol. Quina desgràcia. Alguns pensaran que un fill et fa feliç.. i és així... els dies que el tinc. Però queden molts dies i molts moments per omplir, i noto que em falta alguna cosa. Aquesta desgràcia que de nou em tenyeix el cor de gris.

BUP BUP

Ara quan parlo a segons qui del BUP em mirem amb cara estranya i em pregunten què és això. Primer pensava pobre desgraciat no s'entera, però confirmat que el desgraciat sóc jo i el BUP és ja objecte de nostàlgia.

Doncs avui m'ha vingut al cap una història de quan feia BUP. Una noia baixeta de pèl arrissat i cul respingó em va robar el cor. Jo llavors era molt innocent no com ara que sóc un cabronàs. La noia duia una xaqueta d'aquestes que els hi deiem vespa, i fotografies del Slash a la carpeta. Amb un intent estúpid de no sé molt bé què, l'Slash es va convertir també en protagonista de la meva carpeta; i el meu abric preferit, una vespa.

Un dia -no sé si per Sant Jordi- em va agafar per fer un pas. Un pas tan ridícul i covard com anar a la floristeria, comprar roses i demanar que li fèssin arribar a casa. Això era un dissabte; el dilluns crec que faria uns quants cm menys d'acollonat que arribava a estar.
En algun moment del dia em va venir i em va donar les gràcies. Em va dir que era el més maco que havien fet per ella. No ho recordo però segurament li diria com a molt un "de res", faria cara d'idiota, i em tremolarien les cames.

Al plegar de classe, al migdia, veig que marxa amb un tio -repetidor- més arrejuntats del que era habitual en dos amics de BUP. Aquella tarda o al dia següent m'entero que s'havien enrotllat just al cap de setmana -potser mentre jo comprava les flors- i estaven sortint. El fill de puta explicava setmanes abans com estava sortint amb 2 noies alhora sense que s'enterèssin.

No va durar gaire la història entre ells, però suficient com per que jo ho passés realment malament. Descobrir que el teu primer amor platònic està amb un altre és molt dur.

Per aquells dies plorava de nit escoltant "Love and Hate" de Mano Negra, i encara ara em salta alguna llàgrima quan l'escolto.

I love your lips,
And I love your legs
I love your eyes,
Baby you got style
I love your clothes,
And I love your smile
I love you, I love you,
I love you while
You don't even look at me
And I go crazy

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

I hate the boys Walkin' by your side
I hate my dreams They're not satisfied
I hate me, baby, For being too shy
I hate you while
You don't even look at me
And I go crazy

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

You neighbour's sweetheart
You magazin girl
You striptease bird
From the underworld
You sweet sixteen
You little dames
You late thirties
Sweet japaneses
Ornella Muti
Si jolie mademoiselle
Vous etes ma folie
Vous etes si belles

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

Sé que nunca fuiste mia
ni lo has sido ni lo eres
pero del mio corazón
un pedacito tú tienes (tu tienes, tu tienes)
y con los celos, los celos, los celos
el mio corazón a mí ya nada me arde

I love your body
Baby you got style
You fly so high
When you're passin' by
It makes me laugh
And it makes me cry
Makes me want to die
When there's no reason why

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate
Sing my song

Per cagar-se!

Una gastronteritis viscuda en trista foscor i soletat m'ha portat al meu propi blog. O ex-blog, o el que sigui. No sé per quin motiu vaig deixar d'escriure ni per quin motiu vaig desaparèixer d'aquest món desgraciat. Potser volia fugir de la meva part desgraciada, però no ho he aconseguit i al final hi tornes a caure.

La profunda desgràcia no ha canviat ni un mil·límetre des que vaig deixar d'escriure. No airejar aquí les desgràcies en format tragi-còmic potser et fa més seriós i malaltís. Més miserable en el fons.

Segueixo mancat de moltes coses, les mateixes que abans, i més. He agafat un camí solitari i m'he proposat superar-ho tot sense ajut de ningú. Al final sempre arriba un moment que et vens avall.

Ara, amb mal de cap, mal de ventre, malestar, torticulis i una visita al sr.Roca cada poques hores, no he pogut resistir donar-me una mica d'aire escribint en aquest bloc abandonat que ja només jo llegeixo. Autocompasió.

Passar dos dies malalt i sol en la teva pròpia foscor és una desgràcia difícil d'explicar. Et fa sentir gran. Et fa pensar en la gent gran. Et fa venir plorera.

GhostDesgraciatRider

El fred ho congela tot, i igual que una inflamació, una picada de mosquit, o alguna altra dolència, les desgràcies també es fan més portables a baixa temperatura.
Tot és més fosc, més pàlid, més humid, i fa l'efecte que estiguem envoltats d'una gran desgràcia colectiva, que en part fa oblidar la teva pròpia. Mal de muchos consuelo de tontos, diuen. Si bé, però consuela, que ja és molt. D'aquí res tornaran les "bones temperatures", i amb elles, la desgràcia.

La vida segueix sent una merda. Desgràcia laboral, desgràcia sentimental, desgràcia cultural, desgràcia personal. Això si, ara tinc moto. Quina tonteria, es podria pensar; però deu ser que a qui li manca una cosa s'aferra a una altra. Usant paraules molt acertades -que no són meves- es podria dir que experimeto plaer sexual cada cop que canvio de marxa. Qui ho diria. Després d'haver superat amb escreix l'edat de conduïr i no haver-me interessat mai els cotxes ni les motos ni tenir carnet, ara per qüestions laborals i havent-me tret el A1 (motos petitetes fins a 125cc), descobreixo una font de plaer. I jo que creia que amb la meva bici ho tenia tot. Quasi em saltaven les llàgrimes quan retirava la millor de les 2 cadenes de la bici per posar-li a la moto. "Si m'han de robar alguna cosa, que sigui la bici", pensava cruelment tot sentint-me traïdor i sense gosar mirar la bici a la cara. L'he intentat compensar comprant-li més tard una altra cadena; espero que em sabrà perdonar.



Ara la meva desgràcia circula per la gran ciutat a 50km/h, i no per ser respectuós amb els límits, sino perque no dóna per gaire més. Però ara aixecar-se pel matí i sortir al carrer amb un casc sota el braç, es fa més portable. Quina desgràcia.

Recorda respirar

Ploro per dins. Rabio per fora.
Ploro per dins. Ploro per fora.
Ploro per dins. Penso per fora.

Al carrer plou. Se senten gents. Diversió, riures, xiulets, ...

Dels altaveus 2.1 del ordinador surten sons melancòlics. Materialment cobert. Sentimentalment malalt; ferit de mor.

Desconeguts del carrer són objecte de desig emocional. Abraçades i carícies de color somni.

Desgràcia oculta i vergonyosa, defensada a sang per la hostilitat. Destrossar sentimentalment als qui t'envolten. Patètica i contraproduent resposta. Peix que es mossega la cua.

Demà relliscaré per sobre el meu gel. Patinaré ràpid i caure a demà passat. M'aixecaré per comprovar que ningú m'ha vist, i seguiré patinant..., fins que m'estampi!

Dat pel cul

Guiada pel glamour que produeix veure un 'jove' fumat i notablement ebri assegut al terra d'una plaça al festival del teatre al carrer de Tàrrega amb una cervesa de litre al davant; una noia amb sandàlies, faldilleta curta i una samarreteta que mai ningú li dirà samarreta ja que li faltaven 2 hectàrees per ser-ho, s'acosta vacil·lant.
Mentre l'adrenalina s'escampa per tot el cos més ràpida que la moto del cabronàs del Pedrosa, ella em dirigeix la mirada i s'acosta segura cap a mi.

Ella: Hola!

Jo: H..o..l..a..

Ella: Aquest got (referint-se al got de cervesa de litre encara mig ple) ens aniria de fàbula (venia amb 2 amigues més).

Jo: Ah si?

Ella: Si!

Ella: ...
Comença a xerrar però no tinc molt clar si he oblidat el que va dir o és que l'admiració per aquella noia perfecte em va imperdir enterar-me de res.
Intento reaccionar.

Jo: I per a què vols el got?

Ella: ...
No sé si no em sent o jo he sommiat que parlava i no ho vaig fer, però segueix dient no sé què mentre intento mantenir la vista prou alçada per no baixar del seu coll exhuberant.
Torno a intentar donar senyals de vida intel·ligent.

Jo: I per a què vols el got?

Ella: Per fer una barreja. Però encara us queda cervesa... Si no us importa m'espero que l'acabeu.

Jo: No, no...

Ella seu al meu costat. Per seure es recolza a la meva cama. Se'm talla la respiració. Noto que estic blanc com un cadàver.

Ella: ...
Diu més coses que no recordo. Les seves cames nues perfectes, a escasos centímetres de les meves, aconsegueixen massacrar la meva capacitat d'autocontrol -que crec bastant alta-, i la mirada em traeix en diverses ocasions. No sembla importar-li. Ans al contrari. Sovint acompanya les seves paraules tocant la meva cama, on concentro totes les meves capacitats sensorials. Crec patir un derramament d'adrenalina.

Jo: ...
De cop recordo que porto una ampolla d'aigua buida a la motxilla, i li ofereixo, no sé amb quines paraules.

Ella: ...
Es mostra satisfeta per l'ampolla i l'agafa. Treu unes tisores del bolso i retalla el cap de l'ampolla.

Durant l'operació ampollar no parar de xerrar. Els seus ulls semblen els d'un àngel enviat a la Terra pel dimoni.
Intercanvi de noms, poblacions i edats, propiciat per ella.

Del que recordo, ve a dir, no sé molt bé com, que llàstima que l'home del parking tinguès 2 filles, ja que no l'importaria fer-li un favor. Es succeixen comentaris d'aquesta temàtica, donant a entendre que "busca a Jack". Tot adobat amb tocaments de la meva cama que em mantenen en tensió. Aprofito per examinar-la de dalt a baix cada cop que es gira per mirar o parlar amb les amigues. 13 sobre 10.

Mitja ampolla de whisky i una mica de coca-loka que duien en una ampolla petita -crec- de coca-loka converteixen l'ampolla d'aigua en contenidor d'una barreja que tumba de la pudor a alcohol que fa.

Jo: Si beveu això, morireu.

Elles: ...
No sé molt bé com, el tema de morir es converteix ràpidament en parlar de ligoteo -de nou-.

Se succeixen les seves paraules, les mirades, els tocament de cama, i els meus intents infructuosos de participar activa i intel·ligement en la conversa.
Em sento confús. Cada cop que la miro veig una noia preciosa, allò que en diriem sense dubtar "TIA BONA"; una d'aquelles noies que cap home al món li podria trobar un defecte. I no exagero. Em pregunto que cony fa al meu costat, i em començo a plantejar opcions sense sentit.
En algun moment de la conversa...

Ella: Que sou "dats pel cul"?

Jo: "Dats pel cul"? No sé què vol dir això!

Elles: -riuen-
Elles: (dirigint-se a ella) tia, que a saco vas!

Ella: no sé... no sé... és igual...

Jo: Bé... no sé si ho soc...

La situació s'allarga, seguint la mateixa tònica.

Una d'elles (que en algun moment abans havia dit alguna cosa així com que buscava dones): Ties, anem a algun lloc, no? No vindrem a Tàrrega per estar segudes bebent i fumant, això és el que fem sempre.

Ella: -Canvia de tema, però no recordo el tema-

Una d'elles: -insisteix en anar algun lloc-

Elles: -no és ràpid ni fàcil, però coincideixen en anar algun lloc, tot i que no saben quin-

Ella: -s'aixeca la última. Un cop en peus, no sé que fa, però el seu bolso acaba del revés, i per efectes de la gravetat, tots els objectes del seu interior, cauen al meu costat-

Elles: -riuen-

Ella: -S'acota a recollir els objectes. Es recolza a la meva cama. Recull coses. L'ajudo. S'aixeca-
Ella: Va, veniu amb nosaltres a algun lloc!!

Jo: -Miro el meu company -feliçment casat-, posa cara de "no em puc aixecar, millor ens quedem a fer uns porros i d'aquí 1 hora ja veurem". Crec que no mou ni un dit per transmetre el missatge visual, però em fa l'efecte que m'acaba de fotre una patada als collons mentre estava distret-.
Jo: Buf... no... ens quedem aquí.

Insisteix un cop més, i inexplicablement torno a expresar la 'meva intenció' de quedar-me.

Ella: Bé, com vulgueu... -o alguna cosa similar-

Elles: -Marxen cap amunt-.
Ella: -Al arribar a la cantonada, just abans de tombar, es gira i em mira-.

Quedo aturdit. 3 minuts més tard començo a reaccionar. El company em fa saber les seves sospites: "dat pel cul" vol dir homosexual. Em maleixo mil cops. M'afanyo a proposar d'anar a alguna banda. Hi anem. Sense intercanviar paraula ni senya gestual alguna, seguim intuitivament el mateix camí pel qual un tros de la meva juventut s'acaba d'esfumar. No la tornaré a veure en tota la nit, però la sensació de "totalment dat pel cul" que m'acompanya la resta de la nit, evita que la pugui oblidar.

Jo també vull un estat propi

En adhesió a la difosa campanya "Jo també vull un estat propi" iniciada per Xavier Mir des del seu popular bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/xaviermir/, i donat que ser un poble sense estat és també una desgràcia, però sense cap erotisme, aquí deixo aquest missatge que encapçalarà el bloc, com a mínim, fins al 11 de setembre.

Aire

Fa dies que la roda davantera de la meva bici té menys aire que els pulmons d'un canari. O setmanes.

Coneixedor que la meva prehistòrica bici funciona amb un sistema antic, durant els últims dies m'he decepcionat en diverses ocasions al veure que els tubets d'aire de les benzineres són només pels models nous -que van igual que els cotxes- i he perdut el temps de benzinera en benzinera.
Avui m'he decidit a remoure el armari, cercant la manxa. L'he trobat i he baixat tot feliç a inflar la roda.

Quina cara d'imbècil em deu haver quedat quan al desenroscar el tap he vist que era dels nous! No recordava que havia canviat la càmara fa un temps.
Total, que segueixo amb la roda desinflada, i he perdut un munt de temps visitant benzineres on podria haver inflat la roda, i no ho he fet.

La història no té més gràcia ni més desgràcia, però és una metàfora de la vida mateixa. Tot s'hagués arreglat comprovant el que creia saber.
Quantes vegades ens hem equivocat i hem gastat un munt de recursos que podriem haver estalviat amb una inversió mínima!

La moraleja és fàcil: Som i serem (burrus).

Insomni II

Aixut, sec i suau, poc habitual.
És com la guerra freda, a petita escala. És la calor seca.

Amb els ulls oberts com pomes, i tots els sentits alerta, res passa per alt.

Un olor, un perfum que no és meu, no para d'inquietar-me. Seré jo que l'he trobat i ara el duc a sobre? Pujarà del carrer? Serà només psicològic?

El ventilador treballa sense descans per donar-me servei, i em fa sentir cruel. Però en rància revenja, fa un soroll desagradable.
Serà ell el culpable de tot? No m'atreveixo a descubrir-ho.



Mentre el cel es fa clar i les hores passen sense remei, les absurditats es succeeixen.
El guiris beguts amb el carro de la compra, la iaia del davant que fa mitja al balcó, ciberconverses sorprenents i inesperades, l'ampolla d'orxata buida a la nevera (merda!), etc.

Ja quasi surt el sol, i amb ell, sense que hagi canviat res al meu voltant més proper, em sentiré més normal, més integrat en aquest món de Déu; que per cert a mi no em va fer gaire bé el molt cabró, ja que si no podria dormir per les nits.

Insomni

[Matinada dimecres -nit de dimarts a dimecres-]

Són les 5:15 de la matinada. Fart de donar voltes al llit. Suat i cansat. Desitges dormir però el cos aturdit per la calor, no respon a res.
Saps que no dormiràs, i decideixes aprofitar el temps, no té sentit perdre tota la nit donant voltes al llit.

Ràpida incisió a la cuina. Preparo motxilla, em poso el banyador. En menys de 10 minuts de bici pel solitari pg San Joan soc a Arc del Triomf. Merda el tren no surt fins les 6:01. Passa puntual.


A les 6:30 ja estic instal·lat a Ocata, a primera fila de la platja. La fresqueta és genial i es pot dormir de conya. A les 7:15 es comença a intuïr el sol. Primer banyet.

Dormidetes i banyets alternativament, fins que passades les 10, el sol i la gent es comencen a fer pesats. Retirada.



A les 11 estic al llit, ja dutxat, i puc dormir fresquet amb la finestra oberta fins les 14:00.

Arribada la tarda no tinc clar si ha estat avui que he anat a la platja, si va ser ahir, o si ho he sommiat. El banyador mutllat a la motxilla em confirma que ha estat real. Reviso el mòbil i efectivament també hi trobo proves visuals.

Revota't al Rebrot'06

Havent dormit 4 horetes escases en un terra tort, i tenint la tenda inundada d'aigua per dins i per fora després d'una pedregada espectacular, em trobo al pavelló on avui dissabte hi ha els concerts.
Després de veure tocar ja tots els grups excepte l'últim, els companys es retiren. Jo em quedo amb l'excusa de voler veure el últim grup, que ni conec. Però el cert és, que tinc un pla secret. Tinc una missió que he de duur a terme aquesta nit, sense més demora. LLIGAR.

Està ple de noies atractives per tot arreu, però em crida l'atenció una que no ho és especialment. Va de llarg, i de negre, ulls inclosos. No és pas allò que es diu una "tia bona", ni de lluny; però sembla molt sincera, humil i tranquila. I això és el que vull.
Noto sintonia fins a tal punt, que quasi cada cop que la miro l'enganxo que m'està mirant a mi. No em passa gaire, per no dir mai. És una situació nova, i bastant violenta, la veritat. M'incomoda saber que m'observa ella a mi tan o més que jo a ella. Normalment les observo jo, i elles ni s'enteren. Però aquest cop és diferent, molt diferent. Ja que jo m'entero si m'observen! I aquesta noia m'està observant, ja ho crec!
Sense buscar-ho, ens hem anat trobant a prop en diferents ocasions i llocs diferents, des de fa ja força estona. Sempre amb diversos creuaments de mirades.

Amb l'últim grup sobre l'escenari, em mig giro i me la trobo sola a escasos dos metres darrera meu. Dissimulo. Em sento com si anès desputllat i no ho puc aguantar. Em retiro a una banda del pavellò, i m'assec. Ara soc a un lateral seu, a uns 120º del escenari des del seu lloc. O sigui, o mira l'escenari o em mira a mi, les dues coses, ara, ja no poden ser. Per mi, entre l'escenari i ella deuen haver uns 45º, força més fàcil.
Cada poc, es gira cap a mi. No pot estar mirant res més, al meu voltant només hi ha un parell de coma-etílics morint-se i una parella enrollant-se.
De cop apareixen 4 o 5 amigues seves que la venen a buscar, intenten emportar-se-la, però ella es resisteix. No sé que els hi diu, però al final marxen i es queda allà. La situació, estúpida a matar, encara dura 20 minuts més, sense novetats. Tornen a aparèixer les seves amigues, aquest cop se le enduen, cap al final del pavellò. Totes seuen, excepte ella. Totes queden d'esquena a l'escenari -i a mi-, excepte ella.

Amb 150º entre ella i l'escenari, ja no puc dissimular, em giro obertament diversos cops. 4 de cada 5 cop ella també està mirant cap a mi. Agafo forces, m'aixeco i vaig cap al final del escenari. 10 metres a un lateral seu. 90º amb l'escenari per tots dos. Diverses girades ja poc dissimulades per part de tots dos. Segueixo agafant forces. Els dubtes no paren de donar voltes. I si són tot imaginacions meves? No, no ho són! Fa estona que no bec res. Estic bastant seré i la situació és més que evident. Tinc un master en saber quan una noia no et mira gens; i aquesta no és una d'elles.

Faig el cor fort i m'asseguro que això no pot quedar en res. Li diré alguna cosa. Intentaré lligar amb una desconeguda, per primer cop a la meva vida. Penso que li puc dir. No em venen grans idees. L'opció de "et puc fer un petó?" em sembla en aquests moments una animalada. De cop em ve la gran idea. Li diré que fa estona que l'observo, i li demanaré que em confirmi si ella també m'estava observant a mi. A partir d'aquí ja veurem.

Agafo forces i superant una de pors i barreres que creia impossibles, recorro aquells 10 metres cap a ella. Les cames em tremolen de tal manera que no les tinc totes de no caure pel camí. Arribo de peu. Oblido la primera part... i li pregunto directament, tant nerviós i neguitós que quasi no m'entenc ni jo: "Perdona, m'estaves mirant a mi?"... ella em contesta "Què?". Repetixo la pregunta fent un esforç enorme per vocalitzar correctament: "Que si m'estaves mirant a mi??". Amb cara de por, quasi de terror, em respon que NO amb el cap, sense obrir la boca. TIERRA TRAGAME. M'afanyo a demanar-li disculpes i desaparèixer entre la multitut.

Mai m'havia sentit tan subnormal a la meva vida. Mentre encara m'interrogo si és que amb la meva pregunta li he fet semblar que em molestava que em mirés, o si realment no m'estava mirant i jo estic boig perdut, m'asseguro que no ho tornaré a provar; com a mínim durant un bon temps. Quin mal rato. Quin patiment. Per altra banda d'alguna manera em sento orgullòs. He fet un pas. Ella s'ho perd. Ja! Això si, espero no veure-la mai més, ja que moriria de vergonya!


Torno sol a la tenda, com sempre, l'esterilla flota sobre 2 dits d'aigua. No sé quina hora és, però em dedico a treure l'aigua per les mateixes reixes per les que ha entrat, sota la rància llum d'un encenedor. És una tenda de la botiga del xinès de todo a 1 euro, però valia 15. Em fico al sac que ja havia deixat estratègicament dins una bossa. Està humit. L'esterilla per dalt està humida. Les parets són humides. Aquesta nit, tot està molt humit.

Paranoia

He saltat del llit, i tan ràpid com he pogut m'he vestit amb qualsevol cosa i he fotut el camp de casa. Estic en perill.
Pel carrer no hi ha gaire gent, són les 6 del matí del diumenge, però els pocs que hi ha em miren de manera sospitosa.

Tot neguitòs m'he afanyat a deslligar la bici. Mentre ho feia un home d'aspecte desagradable -americana, camisa, corbata i ulleres de sol- s'ha parat prop meu i m'observava de manera inquietant. No he tingut altra opció; he tret la pipa i li he clavat un tret al cap.

Amb els nervis en augment he aconseguit pujar a la desganyotada bicicleta després de 2 o 3 intents fustrats. He pedalat tan fort com he pogut travessera enllà, fins arribar al Pg Sant Joan. Pel camí he notat que perdia alguna cosa, que finalment he descobert era una sabatilla, al veure el meu peu despullat; i sangrant.
Tot llençat Pg Sant Joan avall el vent em colpeja la cara i m'aixuga la suor i les llàgrimes. En arribar a Diagonal paro a pensar que m'he oblidat de vigilar els semàfors.

Em giro alertat pels meus sentits, noto una presència misteriosa que em torna a posar histèric. En efecte, veig algú a uns 100 metres que corre cap a mí, a peu, però a gran velocitat.

Pedalejo desbocat tan fort com puc. S'estripen els pantalons, em salta la cadena de la bici i em fereix una cama. Els frens no funcionen. No em puc girar a mirar. No sé la raó, però sé que si em giro moriré.

En escasos segons arribo a la Plaça Tetuán, que he d'atravessar per dins. Bordejar la plaçoleta interior per un tros de terra ple de forats i pedrots, sense frens, un peu descalç, la cadena fora i algú que em persegueix, em fa perdre el control, i m'estampo brutalment contra un arbre.

Mentre crec que estic mort, sento sonar un mòbil. Obro els ulls, soc a la meva habitació, tot suat, la cama dormida. Contesto. Merda, em toca anar a la feina a arreglar un marronàs. Són les 6 del matí de diumenge i estic viu. Fa escases 2 hores que m'havia ficat a dormir, i estic a la horrible fase II de la borratxera, aquella en que ja no estàs gens alegre, tens molt mal de cap, un cansanci esgotador i una mala òstia que si em trobo un tio amb americana, camisa, corbata i ulleres de sol un diumege a les 6 de la matinada, li volo el cap.

Agafo la bici, al costat de mercat, Travessera enllà fins a Pg San Joan, cap avall... Plaça Tetuán, un tros més... i ja hi soc...

Revenja

Dos exàmens he fet avui. Els dos exàmens.
Encara no puc seure del mal que em fa. Però ja us la tornaré ja. Un dia ens trobarem, en d'altres circumstàncies, i llavors us avaluaré jo a vosaltres.
Cabrons!

Manu Manu Chao Chao

Després de veure Manu Chao diumenge a Nou Barris, i avui a Salamandra (L'Hospi), he de dir que em comença a aburrir.

Amb mirades constants enrera cap a Mano Negra, i la dubtosa habilitat de reconvertir 3 o 4 melodies en 25 cançons diferents, puc afirmar contundentment que amb el disc "Clandestino" se li van esgotar les idees. Per ser generòs i no situar el seu fi a "Casa Babylon".

S'ha de tenir coratge per canviar la lletra de la canço "Mano Negra" -que fa "Mano Negra, Mano Negra, eh!"- per "Radio Bemba, Radio Bemba, eh!" i donar per inventat el nou himne de Radio Bemba.

Però és bò, si. Soc el fan number one de Mano Negra, i guardo la seva discografia sencera com una tresor. No li he perdut el gust, gens ni mica. Però les coses com són; aquest home ha quedat anclat al passat. Ja no té res nou a dir.

Que n'aprengui del seu bon amic i seguidor, Fermín Muguruza -del qual també tinc la discografia sencera i en soc gran seguidor!-, que també ha evolucionat de manera semblant, però no ha deixat de fer coses noves. Ens pot semblar que va a pitjor, ens pot semblar que del "Aizkolari" de Kortatu al "Euskal Herria Jamaika Clash" ha deixat de cobrir un forat per passar a la cua del Reggae. Però no ha deixat de fer coses noves, diferents. El dia que no tingui res nou a dir, si us plau, que calli per sempre.

Toma fideus

No és que tingui res a dir.
Però m'he llevat a les 10 per culpa del soroll insoportable de les obres de sota casa, després de dormir molt poc, i no sé molt bé com, m'he proposat fer-me una paella o similar.

He comprat 4 coses i m'he posat a improvisar. Les proporcions no són el meu fort, com es veu a la imatge, ja que el que havia de ser el meu dinar s'ha convertit en una paellassa tal, que em passaré tota la setmana menjant fideus.

Guaita que m'he pensat de sortir al carrer i convidar a dinar al primer que passés. Però no ho he fet.