Tragi-comèdia eròtica d'un desgraciat

BUP BUP

2008-05-10T01:33:00.006+02:00

Ara quan parlo a segons qui del BUP em mirem amb cara estranya i em pregunten què és això. Primer pensava pobre desgraciat no s'entera, però confirmat que el desgraciat sóc jo i el BUP és ja objecte de nostàlgia.

Doncs avui m'ha vingut al cap una història de quan feia BUP. Una noia baixeta de pèl arrissat i cul respingó em va robar el cor. Jo llavors era molt innocent no com ara que sóc un cabronàs. La noia duia una xaqueta d'aquestes que els hi deiem vespa, i fotografies del Slash a la carpeta. Amb un intent estúpid de no sé molt bé què, l'Slash es va convertir també en protagonista de la meva carpeta; i el meu abric preferit, una vespa.

Un dia -no sé si per Sant Jordi- em va agafar per fer un pas. Un pas tan ridícul i covard com anar a la floristeria, comprar roses i demanar que li fèssin arribar a casa. Això era un dissabte; el dilluns crec que faria uns quants cm menys d'acollonat que arribava a estar.
En algun moment del dia em va venir i em va donar les gràcies. Em va dir que era el més maco que havien fet per ella. No ho recordo però segurament li diria com a molt un "de res", faria cara d'idiota, i em tremolarien les cames.

Al plegar de classe, al migdia, veig que marxa amb un tio -repetidor- més arrejuntats del que era habitual en dos amics de BUP. Aquella tarda o al dia següent m'entero que s'havien enrotllat just al cap de setmana -potser mentre jo comprava les flors- i estaven sortint. El fill de puta explicava setmanes abans com estava sortint amb 2 noies alhora sense que s'enterèssin.

No va durar gaire la història entre ells, però suficient com per que jo ho passés realment malament. Descobrir que el teu primer amor platònic està amb un altre és molt dur.

Per aquells dies plorava de nit escoltant "Love and Hate" de Mano Negra, i encara ara em salta alguna llàgrima quan l'escolto.

I love your lips,
And I love your legs
I love your eyes,
Baby you got style
I love your clothes,
And I love your smile
I love you, I love you,
I love you while
You don't even look at me
And I go crazy

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

I hate the boys Walkin' by your side
I hate my dreams They're not satisfied
I hate me, baby, For being too shy
I hate you while
You don't even look at me
And I go crazy

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

You neighbour's sweetheart
You magazin girl
You striptease bird
From the underworld
You sweet sixteen
You little dames
You late thirties
Sweet japaneses
Ornella Muti
Si jolie mademoiselle
Vous etes ma folie
Vous etes si belles

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate

Sé que nunca fuiste mia
ni lo has sido ni lo eres
pero del mio corazón
un pedacito tú tienes (tu tienes, tu tienes)
y con los celos, los celos, los celos
el mio corazón a mí ya nada me arde

I love your body
Baby you got style
You fly so high
When you're passin' by
It makes me laugh
And it makes me cry
Makes me want to die
When there's no reason why

For all the women
That I never had
I sing my song
Of Love & Hate
Sing my song

Per cagar-se!

2007-10-16T19:40:00.000+02:00

Una gastronteritis viscuda en trista foscor i soletat m'ha portat al meu propi blog. O ex-blog, o el que sigui. No sé per quin motiu vaig deixar d'escriure ni per quin motiu vaig desaparèixer d'aquest món desgraciat. Potser volia fugir de la meva part desgraciada, però no ho he aconseguit i al final hi tornes a caure.

La profunda desgràcia no ha canviat ni un mil·límetre des que vaig deixar d'escriure. No airejar aquí les desgràcies en format tragi-còmic potser et fa més seriós i malaltís. Més miserable en el fons.

Segueixo mancat de moltes coses, les mateixes que abans, i més. He agafat un camí solitari i m'he proposat superar-ho tot sense ajut de ningú. Al final sempre arriba un moment que et vens avall.

Ara, amb mal de cap, mal de ventre, malestar, torticulis i una visita al sr.Roca cada poques hores, no he pogut resistir donar-me una mica d'aire escribint en aquest bloc abandonat que ja només jo llegeixo. Autocompasió.

Passar dos dies malalt i sol en la teva pròpia foscor és una desgràcia difícil d'explicar. Et fa sentir gran. Et fa pensar en la gent gran. Et fa venir plorera.

GhostDesgraciatRider

2007-03-29T20:15:00.000+02:00

El fred ho congela tot, i igual que una inflamació, una picada de mosquit, o alguna altra dolència, les desgràcies també es fan més portables a baixa temperatura.
Tot és més fosc, més pàlid, més humid, i fa l'efecte que estiguem envoltats d'una gran desgràcia colectiva, que en part fa oblidar la teva pròpia. Mal de muchos consuelo de tontos, diuen. Si bé, però consuela, que ja és molt. D'aquí res tornaran les "bones temperatures", i amb elles, la desgràcia.

La vida segueix sent una merda. Desgràcia laboral, desgràcia sentimental, desgràcia cultural, desgràcia personal. Això si, ara tinc moto. Quina tonteria, es podria pensar; però deu ser que a qui li manca una cosa s'aferra a una altra. Usant paraules molt acertades -que no són meves- es podria dir que experimeto plaer sexual cada cop que canvio de marxa. Qui ho diria. Després d'haver superat amb escreix l'edat de conduïr i no haver-me interessat mai els cotxes ni les motos ni tenir carnet, ara per qüestions laborals i havent-me tret el A1 (motos petitetes fins a 125cc), descobreixo una font de plaer. I jo que creia que amb la meva bici ho tenia tot. Quasi em saltaven les llàgrimes quan retirava la millor de les 2 cadenes de la bici per posar-li a la moto. "Si m'han de robar alguna cosa, que sigui la bici", pensava cruelment tot sentint-me traïdor i sense gosar mirar la bici a la cara. L'he intentat compensar comprant-li més tard una altra cadena; espero que em sabrà perdonar.

Ara la meva desgràcia circula per la gran ciutat a 50km/h, i no per ser respectuós amb els límits, sino perque no dóna per gaire més. Però ara aixecar-se pel matí i sortir al carrer amb un casc sota el braç, es fa més portable. Quina desgràcia.

Recorda respirar

2006-10-12T00:44:00.000+02:00

Ploro per dins. Rabio per fora.
Ploro per dins. Ploro per fora.
Ploro per dins. Penso per fora.

Al carrer plou. Se senten gents. Diversió, riures, xiulets, ...

Dels altaveus 2.1 del ordinador surten sons melancòlics. Materialment cobert. Sentimentalment malalt; ferit de mor.

Desconeguts del carrer són objecte de desig emocional. Abraçades i carícies de color somni.

Desgràcia oculta i vergonyosa, defensada a sang per la hostilitat. Destrossar sentimentalment als qui t'envolten. Patètica i contraproduent resposta. Peix que es mossega la cua.

Demà relliscaré per sobre el meu gel. Patinaré ràpid i caure a demà passat. M'aixecaré per comprovar que ningú m'ha vist, i seguiré patinant..., fins que m'estampi!

Dat pel cul

2006-09-13T01:16:00.000+02:00

Guiada pel glamour que produeix veure un 'jove' fumat i notablement ebri assegut al terra d'una plaça al festival del teatre al carrer de Tàrrega amb una cervesa de litre al davant; una noia amb sandàlies, faldilleta curta i una samarreteta que mai ningú li dirà samarreta ja que li faltaven 2 hectàrees per ser-ho, s'acosta vacil·lant.
Mentre l'adrenalina s'escampa per tot el cos més ràpida que la moto del cabronàs del Pedrosa, ella em dirigeix la mirada i s'acosta segura cap a mi.

Ella: Hola!

Jo: H..o..l..a..

Ella: Aquest got (referint-se al got de cervesa de litre encara mig ple) ens aniria de fàbula (venia amb 2 amigues més).

Jo: Ah si?

Ella: Si!

Ella: ...
Comença a xerrar però no tinc molt clar si he oblidat el que va dir o és que l'admiració per aquella noia perfecte em va imperdir enterar-me de res.
Intento reaccionar.

Jo: I per a què vols el got?

Ella: ...
No sé si no em sent o jo he sommiat que parlava i no ho vaig fer, però segueix dient no sé què mentre intento mantenir la vista prou alçada per no baixar del seu coll exhuberant.
Torno a intentar donar senyals de vida intel·ligent.

Jo: I per a què vols el got?

Ella: Per fer una barreja. Però encara us queda cervesa... Si no us importa m'espero que l'acabeu.

Jo: No, no...

Ella seu al meu costat. Per seure es recolza a la meva cama. Se'm talla la respiració. Noto que estic blanc com un cadàver.

Ella: ...
Diu més coses que no recordo. Les seves cames nues perfectes, a escasos centímetres de les meves, aconsegueixen massacrar la meva capacitat d'autocontrol -que crec bastant alta-, i la mirada em traeix en diverses ocasions. No sembla importar-li. Ans al contrari. Sovint acompanya les seves paraules tocant la meva cama, on concentro totes les meves capacitats sensorials. Crec patir un derramament d'adrenalina.

Jo: ...
De cop recordo que porto una ampolla d'aigua buida a la motxilla, i li ofereixo, no sé amb quines paraules.

Ella: ...
Es mostra satisfeta per l'ampolla i l'agafa. Treu unes tisores del bolso i retalla el cap de l'ampolla.

Durant l'operació ampollar no parar de xerrar. Els seus ulls semblen els d'un àngel enviat a la Terra pel dimoni.
Intercanvi de noms, poblacions i edats, propiciat per ella.

Del que recordo, ve a dir, no sé molt bé com, que llàstima que l'home del parking tinguès 2 filles, ja que no l'importaria fer-li un favor. Es succeixen comentaris d'aquesta temàtica, donant a entendre que "busca a Jack". Tot adobat amb tocaments de la meva cama que em mantenen en tensió. Aprofito per examinar-la de dalt a baix cada cop que es gira per mirar o parlar amb les amigues. 13 sobre 10.

Mitja ampolla de whisky i una mica de coca-loka que duien en una ampolla petita -crec- de coca-loka converteixen l'ampolla d'aigua en contenidor d'una barreja que tumba de la pudor a alcohol que fa.

Jo: Si beveu això, morireu.

Elles: ...
No sé molt bé com, el tema de morir es converteix ràpidament en parlar de ligoteo -de nou-.

Se succeixen les seves paraules, les mirades, els tocament de cama, i els meus intents infructuosos de participar activa i intel·ligement en la conversa.
Em sento confús. Cada cop que la miro veig una noia preciosa, allò que en diriem sense dubtar "TIA BONA"; una d'aquelles noies que cap home al món li podria trobar un defecte. I no exagero. Em pregunto que cony fa al meu costat, i em començo a plantejar opcions sense sentit.
En algun moment de la conversa...

Ella: Que sou "dats pel cul"?

Jo: "Dats pel cul"? No sé què vol dir això!

Elles: -riuen-
Elles: (dirigint-se a ella) tia, que a saco vas!

Ella: no sé... no sé... és igual...

Jo: Bé... no sé si ho soc...

La situació s'allarga, seguint la mateixa tònica.

Una d'elles (que en algun moment abans havia dit alguna cosa així com que buscava dones): Ties, anem a algun lloc, no? No vindrem a Tàrrega per estar segudes bebent i fumant, això és el que fem sempre.

Ella: -Canvia de tema, però no recordo el tema-

Una d'elles: -insisteix en anar algun lloc-

Elles: -no és ràpid ni fàcil, però coincideixen en anar algun lloc, tot i que no saben quin-

Ella: -s'aixeca la última. Un cop en peus, no sé que fa, però el seu bolso acaba del revés, i per efectes de la gravetat, tots els objectes del seu interior, cauen al meu costat-

Elles: -riuen-

Ella: -S'acota a recollir els objectes. Es recolza a la meva cama. Recull coses. L'ajudo. S'aixeca-
Ella: Va, veniu amb nosaltres a algun lloc!!

Jo: -Miro el meu company -feliçment casat-, posa cara de "no em puc aixecar, millor ens quedem a fer uns porros i d'aquí 1 hora ja veurem". Crec que no mou ni un dit per transmetre el missatge visual, però em fa l'efecte que m'acaba de fotre una patada als collons mentre estava distret-.
Jo: Buf... no... ens quedem aquí.

Insisteix un cop més, i inexplicablement torno a expresar la 'meva intenció' de quedar-me.

Ella: Bé, com vulgueu... -o alguna cosa similar-

Elles: -Marxen cap amunt-.
Ella: -Al arribar a la cantonada, just abans de tombar, es gira i em mira-.

Quedo aturdit. 3 minuts més tard començo a reaccionar. El company em fa saber les seves sospites: "dat pel cul" vol dir homosexual. Em maleixo mil cops. M'afanyo a proposar d'anar a alguna banda. Hi anem. Sense intercanviar paraula ni senya gestual alguna, seguim intuitivament el mateix camí pel qual un tros de la meva juventut s'acaba d'esfumar. No la tornaré a veure en tota la nit, però la sensació de "totalment dat pel cul" que m'acompanya la resta de la nit, evita que la pugui oblidar.

Jo també vull un estat propi

2006-09-05T00:46:00.000+02:00

En adhesió a la difosa campanya "Jo també vull un estat propi" iniciada per Xavier Mir des del seu popular bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/xaviermir/, i donat que ser un poble sense estat és també una desgràcia, però sense cap erotisme, aquí deixo aquest missatge que encapçalarà el bloc, com a mínim, fins al 11 de setembre.

Aire

2006-08-27T18:33:00.000+02:00

Fa dies que la roda davantera de la meva bici té menys aire que els pulmons d'un canari. O setmanes.

Coneixedor que la meva prehistòrica bici funciona amb un sistema antic, durant els últims dies m'he decepcionat en diverses ocasions al veure que els tubets d'aire de les benzineres són només pels models nous -que van igual que els cotxes- i he perdut el temps de benzinera en benzinera.
Avui m'he decidit a remoure el armari, cercant la manxa. L'he trobat i he baixat tot feliç a inflar la roda.

Quina cara d'imbècil em deu haver quedat quan al desenroscar el tap he vist que era dels nous! No recordava que havia canviat la càmara fa un temps.
Total, que segueixo amb la roda desinflada, i he perdut un munt de temps visitant benzineres on podria haver inflat la roda, i no ho he fet.

La història no té més gràcia ni més desgràcia, però és una metàfora de la vida mateixa. Tot s'hagués arreglat comprovant el que creia saber.
Quantes vegades ens hem equivocat i hem gastat un munt de recursos que podriem haver estalviat amb una inversió mínima!

La moraleja és fàcil: Som i serem (burrus).

Insomni II

2006-07-29T06:28:00.000+02:00

Aixut, sec i suau, poc habitual.
És com la guerra freda, a petita escala. És la calor seca.

Amb els ulls oberts com pomes, i tots els sentits alerta, res passa per alt.

Un olor, un perfum que no és meu, no para d'inquietar-me. Seré jo que l'he trobat i ara el duc a sobre? Pujarà del carrer? Serà només psicològic?

El ventilador treballa sense descans per donar-me servei, i em fa sentir cruel. Però en rància revenja, fa un soroll desagradable.
Serà ell el culpable de tot? No m'atreveixo a descubrir-ho.

Mentre el cel es fa clar i les hores passen sense remei, les absurditats es succeeixen.
El guiris beguts amb el carro de la compra, la iaia del davant que fa mitja al balcó, ciberconverses sorprenents i inesperades, l'ampolla d'orxata buida a la nevera (merda!), etc.

Ja quasi surt el sol, i amb ell, sense que hagi canviat res al meu voltant més proper, em sentiré més normal, més integrat en aquest món de Déu; que per cert a mi no em va fer gaire bé el molt cabró, ja que si no podria dormir per les nits.

Insomni

2006-07-21T02:16:00.000+02:00

[Matinada dimecres -nit de dimarts a dimecres-]

Són les 5:15 de la matinada. Fart de donar voltes al llit. Suat i cansat. Desitges dormir però el cos aturdit per la calor, no respon a res.
Saps que no dormiràs, i decideixes aprofitar el temps, no té sentit perdre tota la nit donant voltes al llit.

Ràpida incisió a la cuina. Preparo motxilla, em poso el banyador. En menys de 10 minuts de bici pel solitari pg San Joan soc a Arc del Triomf. Merda el tren no surt fins les 6:01. Passa puntual.

A les 6:30 ja estic instal·lat a Ocata, a primera fila de la platja. La fresqueta és genial i es pot dormir de conya. A les 7:15 es comença a intuïr el sol. Primer banyet.

Dormidetes i banyets alternativament, fins que passades les 10, el sol i la gent es comencen a fer pesats. Retirada.

A les 11 estic al llit, ja dutxat, i puc dormir fresquet amb la finestra oberta fins les 14:00.

Arribada la tarda no tinc clar si ha estat avui que he anat a la platja, si va ser ahir, o si ho he sommiat. El banyador mutllat a la motxilla em confirma que ha estat real. Reviso el mòbil i efectivament també hi trobo proves visuals.

Revota't al Rebrot'06

2006-07-10T02:16:00.000+02:00

Havent dormit 4 horetes escases en un terra tort, i tenint la tenda inundada d'aigua per dins i per fora després d'una pedregada espectacular, em trobo al pavelló on avui dissabte hi ha els concerts.
Després de veure tocar ja tots els grups excepte l'últim, els companys es retiren. Jo em quedo amb l'excusa de voler veure el últim grup, que ni conec. Però el cert és, que tinc un pla secret. Tinc una missió que he de duur a terme aquesta nit, sense més demora. LLIGAR.

Està ple de noies atractives per tot arreu, però em crida l'atenció una que no ho és especialment. Va de llarg, i de negre, ulls inclosos. No és pas allò que es diu una "tia bona", ni de lluny; però sembla molt sincera, humil i tranquila. I això és el que vull.
Noto sintonia fins a tal punt, que quasi cada cop que la miro l'enganxo que m'està mirant a mi. No em passa gaire, per no dir mai. És una situació nova, i bastant violenta, la veritat. M'incomoda saber que m'observa ella a mi tan o més que jo a ella. Normalment les observo jo, i elles ni s'enteren. Però aquest cop és diferent, molt diferent. Ja que jo m'entero si m'observen! I aquesta noia m'està observant, ja ho crec!
Sense buscar-ho, ens hem anat trobant a prop en diferents ocasions i llocs diferents, des de fa ja força estona. Sempre amb diversos creuaments de mirades.

Amb l'últim grup sobre l'escenari, em mig giro i me la trobo sola a escasos dos metres darrera meu. Dissimulo. Em sento com si anès desputllat i no ho puc aguantar. Em retiro a una banda del pavellò, i m'assec. Ara soc a un lateral seu, a uns 120º del escenari des del seu lloc. O sigui, o mira l'escenari o em mira a mi, les dues coses, ara, ja no poden ser. Per mi, entre l'escenari i ella deuen haver uns 45º, força més fàcil.
Cada poc, es gira cap a mi. No pot estar mirant res més, al meu voltant només hi ha un parell de coma-etílics morint-se i una parella enrollant-se.
De cop apareixen 4 o 5 amigues seves que la venen a buscar, intenten emportar-se-la, però ella es resisteix. No sé que els hi diu, però al final marxen i es queda allà. La situació, estúpida a matar, encara dura 20 minuts més, sense novetats. Tornen a aparèixer les seves amigues, aquest cop se le enduen, cap al final del pavellò. Totes seuen, excepte ella. Totes queden d'esquena a l'escenari -i a mi-, excepte ella.

Amb 150º entre ella i l'escenari, ja no puc dissimular, em giro obertament diversos cops. 4 de cada 5 cop ella també està mirant cap a mi. Agafo forces, m'aixeco i vaig cap al final del escenari. 10 metres a un lateral seu. 90º amb l'escenari per tots dos. Diverses girades ja poc dissimulades per part de tots dos. Segueixo agafant forces. Els dubtes no paren de donar voltes. I si són tot imaginacions meves? No, no ho són! Fa estona que no bec res. Estic bastant seré i la situació és més que evident. Tinc un master en saber quan una noia no et mira gens; i aquesta no és una d'elles.

Faig el cor fort i m'asseguro que això no pot quedar en res. Li diré alguna cosa. Intentaré lligar amb una desconeguda, per primer cop a la meva vida. Penso que li puc dir. No em venen grans idees. L'opció de "et puc fer un petó?" em sembla en aquests moments una animalada. De cop em ve la gran idea. Li diré que fa estona que l'observo, i li demanaré que em confirmi si ella també m'estava observant a mi. A partir d'aquí ja veurem.

Agafo forces i superant una de pors i barreres que creia impossibles, recorro aquells 10 metres cap a ella. Les cames em tremolen de tal manera que no les tinc totes de no caure pel camí. Arribo de peu. Oblido la primera part... i li pregunto directament, tant nerviós i neguitós que quasi no m'entenc ni jo: "Perdona, m'estaves mirant a mi?"... ella em contesta "Què?". Repetixo la pregunta fent un esforç enorme per vocalitzar correctament: "Que si m'estaves mirant a mi??". Amb cara de por, quasi de terror, em respon que NO amb el cap, sense obrir la boca. TIERRA TRAGAME. M'afanyo a demanar-li disculpes i desaparèixer entre la multitut.

Mai m'havia sentit tan subnormal a la meva vida. Mentre encara m'interrogo si és que amb la meva pregunta li he fet semblar que em molestava que em mirés, o si realment no m'estava mirant i jo estic boig perdut, m'asseguro que no ho tornaré a provar; com a mínim durant un bon temps. Quin mal rato. Quin patiment. Per altra banda d'alguna manera em sento orgullòs. He fet un pas. Ella s'ho perd. Ja! Això si, espero no veure-la mai més, ja que moriria de vergonya!

Torno sol a la tenda, com sempre, l'esterilla flota sobre 2 dits d'aigua. No sé quina hora és, però em dedico a treure l'aigua per les mateixes reixes per les que ha entrat, sota la rància llum d'un encenedor. És una tenda de la botiga del xinès de todo a 1 euro, però valia 15. Em fico al sac que ja havia deixat estratègicament dins una bossa. Està humit. L'esterilla per dalt està humida. Les parets són humides. Aquesta nit, tot està molt humit.

Paranoia

2006-07-03T02:38:00.000+02:00

He saltat del llit, i tan ràpid com he pogut m'he vestit amb qualsevol cosa i he fotut el camp de casa. Estic en perill.
Pel carrer no hi ha gaire gent, són les 6 del matí del diumenge, però els pocs que hi ha em miren de manera sospitosa.

Tot neguitòs m'he afanyat a deslligar la bici. Mentre ho feia un home d'aspecte desagradable -americana, camisa, corbata i ulleres de sol- s'ha parat prop meu i m'observava de manera inquietant. No he tingut altra opció; he tret la pipa i li he clavat un tret al cap.

Amb els nervis en augment he aconseguit pujar a la desganyotada bicicleta després de 2 o 3 intents fustrats. He pedalat tan fort com he pogut travessera enllà, fins arribar al Pg Sant Joan. Pel camí he notat que perdia alguna cosa, que finalment he descobert era una sabatilla, al veure el meu peu despullat; i sangrant.
Tot llençat Pg Sant Joan avall el vent em colpeja la cara i m'aixuga la suor i les llàgrimes. En arribar a Diagonal paro a pensar que m'he oblidat de vigilar els semàfors.

Em giro alertat pels meus sentits, noto una presència misteriosa que em torna a posar histèric. En efecte, veig algú a uns 100 metres que corre cap a mí, a peu, però a gran velocitat.

Pedalejo desbocat tan fort com puc. S'estripen els pantalons, em salta la cadena de la bici i em fereix una cama. Els frens no funcionen. No em puc girar a mirar. No sé la raó, però sé que si em giro moriré.

En escasos segons arribo a la Plaça Tetuán, que he d'atravessar per dins. Bordejar la plaçoleta interior per un tros de terra ple de forats i pedrots, sense frens, un peu descalç, la cadena fora i algú que em persegueix, em fa perdre el control, i m'estampo brutalment contra un arbre.

Mentre crec que estic mort, sento sonar un mòbil. Obro els ulls, soc a la meva habitació, tot suat, la cama dormida. Contesto. Merda, em toca anar a la feina a arreglar un marronàs. Són les 6 del matí de diumenge i estic viu. Fa escases 2 hores que m'havia ficat a dormir, i estic a la horrible fase II de la borratxera, aquella en que ja no estàs gens alegre, tens molt mal de cap, un cansanci esgotador i una mala òstia que si em trobo un tio amb americana, camisa, corbata i ulleres de sol un diumege a les 6 de la matinada, li volo el cap.

Agafo la bici, al costat de mercat, Travessera enllà fins a Pg San Joan, cap avall... Plaça Tetuán, un tros més... i ja hi soc...

Revenja

2006-06-28T00:25:00.000+02:00

Dos exàmens he fet avui. Els dos exàmens.
Encara no puc seure del mal que em fa. Però ja us la tornaré ja. Un dia ens trobarem, en d'altres circumstàncies, i llavors us avaluaré jo a vosaltres.
Cabrons!

Manu Manu Chao Chao

2006-06-21T02:52:00.000+02:00

Després de veure Manu Chao diumenge a Nou Barris, i avui a Salamandra (L'Hospi), he de dir que em comença a aburrir.

Amb mirades constants enrera cap a Mano Negra, i la dubtosa habilitat de reconvertir 3 o 4 melodies en 25 cançons diferents, puc afirmar contundentment que amb el disc "Clandestino" se li van esgotar les idees. Per ser generòs i no situar el seu fi a "Casa Babylon".

S'ha de tenir coratge per canviar la lletra de la canço "Mano Negra" -que fa "Mano Negra, Mano Negra, eh!"- per "Radio Bemba, Radio Bemba, eh!" i donar per inventat el nou himne de Radio Bemba.

Però és bò, si. Soc el fan number one de Mano Negra, i guardo la seva discografia sencera com una tresor. No li he perdut el gust, gens ni mica. Però les coses com són; aquest home ha quedat anclat al passat. Ja no té res nou a dir.

Que n'aprengui del seu bon amic i seguidor, Fermín Muguruza -del qual també tinc la discografia sencera i en soc gran seguidor!-, que també ha evolucionat de manera semblant, però no ha deixat de fer coses noves. Ens pot semblar que va a pitjor, ens pot semblar que del "Aizkolari" de Kortatu al "Euskal Herria Jamaika Clash" ha deixat de cobrir un forat per passar a la cua del Reggae. Però no ha deixat de fer coses noves, diferents. El dia que no tingui res nou a dir, si us plau, que calli per sempre.

Toma fideus

2006-06-17T22:46:00.000+02:00

No és que tingui res a dir.
Però m'he llevat a les 10 per culpa del soroll insoportable de les obres de sota casa, després de dormir molt poc, i no sé molt bé com, m'he proposat fer-me una paella o similar.

He comprat 4 coses i m'he posat a improvisar. Les proporcions no són el meu fort, com es veu a la imatge, ja que el que havia de ser el meu dinar s'ha convertit en una paellassa tal, que em passaré tota la setmana menjant fideus.

Guaita que m'he pensat de sortir al carrer i convidar a dinar al primer que passés. Però no ho he fet.

La millor amiga del home

2006-06-15T23:08:00.000+02:00

Si de vegades recuperes l'equilibri laboral imaginant com entres al despatx del jefe per treure't la minga i pixar a la seva taula.
Si et preguntes quina merda t'estàs fotent quan passes per caixa del BonArea i veus que surts amb una bossa plena de productes clonats, per un total de 3 euros.
Si quan et sona el despertador a primera hora intentes interrogar-te si és dilluns, divendres, dissabte o si és que estàs mort.
Si la caixera del Dia tira els teus aliments cruelment després de passa'ls pel lector per després demanar-te l'import amb tanta mala òstia com pot.
Si quants surts del mercat amb un manac d'espàrrecs i 4 patates i 3 euros menys, et preguntes quan tindran espàrrecs i patates al bonarea.
Si cada dia durant 5 minuts et venen al cap les coses que fa temps que has de fer, i les veus venir fins que ja és massa tard, i només llavors reacciones, per maleïr-te.
Si tropeces el divendres a la tarda, per anar caient poc a poc i xocar de morros amb el terra dilluns al matí.

CAJEI: Festes Fort Pienc 06

2006-06-11T16:37:00.000+02:00

Què petit és el món, diria.
A escasa distància de la meva feina, una festa, on tocaven High Times, grup d'ska, de la meva vila, de la Vila de Gràcia.
Poca gent; poca, però maca. Noies de totes les edats amb diferents posats, i totes maquíssimes.
Noies amb qui t'agradaria compartir alguna cosa més que mirades! El mateix passa amb ells, els nois. Nois també de diferents edats i estètiques; i als que també a la seva manera trobes atractius.

Els petits moments d'intercanvi de paraules -per demanar o donar una cigarreta, per comprar una cervesa- tenen quelcom de màgics. Normalment cordials i expressius; amb poques paraules s'enten tot. Persones que viuen en altres mons, però que són com el teu.
Tots diferents, tots iguals. Cadascú per separat, però junts d'alguna manera; tot i que no tant com caldria. De vegades penso que arribarà el dia on podràs assistir sol i acabaràs acompanyat i passant-t'ho d'allò més bé, sense dificultat, superant sectarismes, grupúsculs i recels. Per què estarem tan segmentats si tots som tan iguals!?

Vaig gaudir també d'una sensació nova fins ara. Veure de cop 3 cares que havia vist recentment en fotologs. 3 desconeguts. Ella i ell i ella. Fruit d'aquells moments que navegues de bloc en bloc i de fotolog en fotolog, observant amb atenció gent llunyana que mostra històries properes. I he de dir que ja em sonaven, però els mires amb més interès després de veure'ls en un fotolog. I sense tenir sentit algun, intentes que no et reconeguin, penses que et veuran i et vindran a dir que t'han reconegut!! Però no pot ser, no. Quina xorrada.
I és que sovint la imaginació corre depressa, per davant de la racionalitat. La casualitat també ajuda. Sobretot si veus que es posen davant teu a fer-se una fotografia, en la que tu hi surts al darrera! Penses que ho fan a posta per capturar la teva imatge, "seran cabrons!" penses, i et gires per amagar la cara. Com sempre.

A la plaça de la Virreina

2006-06-04T01:28:00.000+02:00

Al banc central del costat oest, una parella amb el nen i l'àvia.
El nen no sembla divertir-se. Vestit de diumenge tot i que és dissabte fa evident que preferiria anar amb pantalons curts i còrrer lliurement per la plaça. Segurament ja està bastant mosca. Allargar el dinar familiar amb un passeig a la plaça no ha estat idea seva.
Els pares és com si estiguèssin treballant. El dissabte tenen jornada de X hores que consisteix en portar l'àvia a casa a dinar i després treure-la a passejar. Ho porten amb evident ressignació, però sense mostres de voler-ho canviar. Saben bé que és una obligació que no durarà per gaire, i fan el cor fort.
L'àvia ni es diverteix ni es deixa de divertir: és allà i prou. Les ha viscut de tots colors, i amb el pas del temps el cor li ha quedat com una pedra. La cara i l'expressió també. Ni diu ni escolta, ni plora ni riu. Només espera el seu torn.

Al banc nord del costat oest, un grup de punks -sense gos-.
Armats amb cerveses i porros, mantenen un curiós silenci. Un al costat del altre, tots mirant al front. No són punks de disseny ni joves de 16 anys punk-wanna-be. Són punks de veritat. D'aquests que tenen més de 30 i que si un/a punk jovenet/a se'ls troba pel carrer de nit, canvia d'acera acollonit/da.
A estones, alguns s'aixequen i juguen a pilota al mig de la plaça. No semblen excessivament hàbils amb la pilota. Però sentir els sorolls de les cadenes que porten a les cintures a cada moviment que fan i intentar esbrinar cap on anirà la pilota quan la xuten amb les AirWair Dr. Martens és més divertit que el futbol. El Jabón Lagarto fa la seva feina i les crestes de colors no es veuen afectades pel exercici, que d'altra banda, tampoc és gaire intens.

Al nord de la plaça, a la sortida de l'esglèsia Sant Joan, una boda.
Sospitosament comprimits al nord de la plaça, uns metres més a munt del espectacle futbolístic, unes 30 persones més o menys ben vestides, moltes càmares de fotografia, i un estrany silenci i discreció, acompanyen el final d'una boda. No dóna més de sí. Ells sabran el que es fan.

Al banc nord del costat est, l'habitual grup de ionquis amb edats compreses entre els 35 i els 60.
Una fauna brutal. Un d'ells amb camisa i tirants, pantalons texans i sabates. Diria que és un skinhead si no fos pel seu comportament -absolutament heorinoman- i pels companys que l'envolten. Crida, s'aixeca, seu, s'aixeca, demana tabac a qualsevol, s'estira a terra, s'aixeca, s'estira a les escales de l'eslglésia atemorint al bodorrio. Totalment xutat.
Un d'ells, amb mostres evidents de no saber on va ni d'on bé, no para de fer passejos sense sentit per la plaça, caminant tot encorbat cap endavant com el Groucho Marx. És molt baixet, amb barba de mesos, roba bruta, i sense indicis de vida intel·ligent. Si em constés que el Sid Vicius estigués viu -com el Elvis Presley- diria que avui l'he vist.
La resta són com personatges de "Algú va volar sobre el niu del cucut", película genial protagonitzada pel Jack Nicholson.

Al banc sud del costat est, un desgraciat.
Amb pinta de tenir 20 i pico llargs, i res millor a fer que estar allà sol, al sol, tirat al banc. Amb una revista al costat que no llegeix ni sembla que vulgui llegir. Amb les cames estirades, i la mirada perduda pels bancs del voltant. Enregistrant mentalment com passa la vida per davant, com cadascú fa la seva i ningú s'atura per res. Cercant amb la mirada -sense èxit- algú per qui la vida també passi més lentament.

Et puc besar?

2006-06-02T01:08:00.000+02:00

Mentre prenia la meva dosis diària de marihuana em preguntava com deu ser això de lligar. Lligar amb algú que no coneixes vull dir. Amb alguna desconeguda, a un concert, a un bar, a una plaça.

Costa d'imaginar. Primer de tot, què cal fer? Si t'acostes i li dius 'Hola', la situació es torna irremediablament adversa. La resposta, ho saps, serà 'hola'. Però no el mateix hola que el teu. Serà un hola hostil i interrogatiu, com dient 'Què passa?' o 'Qui ets, Què vols?'. En aquest moment t'adonaries que l'altra persona estava tranquilament allà i que tu estàs envaïnt el seu espai personal, cosa que -com a mínim a mi- em faria sentir molt incòmode i hauria de demanar disculpes i retirar-me. Només després d'intercanviar un 'hola'. Després d'això ja m'hauria de retirar a casa directament a valorar el meu ridícul, tot per un maleït 'Hola' que no porta enlloc.

No serveix doncs. S'ha de fer evitant aquesta sensació, i per tant esperant que l'ocasió d'intercanviar paraules flueixi de manera natural. Esperar que et demanin un cigar o un paper, o si tens foc. Això em passa sovint, suposo que dec fer cara d'anar barato, ja que no porto pas cap cartell que digui OpenCor ni res similar.

I com ho fas llavors? Això té el problema que et ve per sorpresa quan menys ho esperes, i no estàs preparat. Requereix doncs de certs dots d'improvització, i de seguretat en tu mateix. Dos característiques complicades.

Intentar allargar el contacte amb alguna estupidesa com preguntar el seu nom, preguntar si és del barri, si ve sovint per aquí, o si vol que la convidi a no sé què, seria també una decisió arriscada. Em sentiria com si estigués cobrant peatge; vols un cigar? doncs parla amb mi. Quina situació més violenta. O li dono el cigar o no li dono, però voler demanar res a canvi... lleig. Tampoc va amb mi. Dubto que pugués arribar a més de 2 o 3 frases sense que em convidèssin a ficar-me el cigar allà on em càpiga.

Així doncs he arribat a la conclusió des de ja fa algun temps, que la sol·lució és una altra. Que he d'evitar sentir que demano peatge, que estic molestant, que m'estic venent, que he d'improvitzar. I com he pensat que ho podria fer?
M'acostaré -no a qualsevol si no a qui em sembli realment interessant i que em cridi prou l'atenció com per agafar tot el coratge necessari- i li diré clara i obertament alguna cosa així com

Disculpa, fa estona que em fixo en tu i sento unes ganes enormes de besar-te.
Disculpa, que et podria fer un petó?
Disculpa, m'encantaria besar-te, i em preguntava si això seria possible.
Disculpa, em proposava a intentar lligar amb tu, puc provar-ho o millor em retiro?

Semblen descarades, i ho són. Però són sinceres i conseqüència d'haver pres una difícil decissió, per tant no és una manera improvisada.
També crec són maneres discretes, en el sentit que són humils, que posen la veritat per davant i el primer que pretenen obtenir és un no per resposta, de manera que si ha de ser que no, molesti el mínim possible.

Tinc bastant clar que ho provaria i fracassaria. A més, si imagino per un moment que el somni es fes realitat, podria superar la fustració de saber que he estat deixant escapar tantes i tantes oportunitats? Això si que seria una sensació terrible.

En qualsevol cas, si algú s'acosta a vosaltres mai amb una heroïcitat com aquesta, tingueu clar que davant vostre hi ha un desgraciat; i que podria ser jo. Pietat.

Carbonara al gust

2006-05-30T23:50:00.000+02:00

La salsa fa xup-xup molt lentament. El foc està molt baixet. La ceba es va desfent de manera quasi imperceptible. La crema de llet va canviant de blanc virginal a groguenc suau, fins fondre's amb la ceba i formar un color uniforme. De manera llarga i relaxada.

Hi afegeixes més crema de llet, que poc a poc es dilueix amb la resta de la salsa, pausadament, agafant el color i la textura en una progressió segura, que no té marxa enrera. Despren un olor suggerent, potent, intens, que fa respirar profund, molt profund.

Amb molt de compte, i tota la suavitat possible, ho remenes; no massa, la mida justa per conservar la inèrcia. N'hi ha prou amb deixar que la mà acompanyi als teus sentits, que en sigui l'externalització del teu sentir més íntim.

Després de força estona així, comencen a aparèixer les primeres bombolletes. Caldrà allargar una mica, amb més crema de llet, cada cop menys. La mida justa per aconseguir que el nou punt d'equilibri sigui una mica més suggerent que el punt anterior. Una mica més càlid, amb una mica més de color. L'aire és més carregat, i la impaciència treu el nas, però saps bé que quan més ho fas durar millor quedarà al final. No tens cap pressa, disfrutes amb passió cada moment, cada nova bombolleta, cada procès de remenar per aconseguir el nou punt d'equilibri de l'espiral que estàs recorrent.

Arriba un moment que la salsa fa explotar els 4 sentits. Després de 2 hores de cocció que t'han semblat les millors de la teva vida, és a punt.
Tot és a punt. Les veles, les tonalitats càlides, l'incens, la música suau. Però per sobre de tot, nosaltres, nosaltres estem a punt. A punt de consumir el que hem treballat durant dues hores.

No deixaràs que es refredi, però tampoc et cremaràs. Ho gaudiràs, ho gaudiràs com mai.

Si ho has passat tant bé com jo, amb tant poca cosa, la setmana vinent provarem una recepta nova.

Atrapat

2006-05-29T23:41:00.000+02:00

De vegades em sento mort. Potser no hi ha vida aquí dins, no desperta. Però no és mort del tot, és més aviat com una paràlisi permanent. Com si estàs en una cadira de rodes i al intentar aixecar-te et fa mal tot, i et deixes caure a la cadira, sense més.

Què passarà si m'aixeco? Veig com corren, com passejen, xerren, s'ho passen bé. Jo no ho sabré fer tot això. Fracassaré i tornaré a la cadira humiliat. Millor em quedo assegut.

De vegades em vull aixecar, faig un intent, però ningú et dona un cop de mà; i si ho fan és per tornar-te al teu lloc, a la cadira. I no et moguis que rebràs, desgraciat.
De moment em quedo aquí, assegut. Ja provaré d'aixecar-me demà, o passat.

Saps que vindran temps millors. Ha de ser així, si tothom ho diu. Però hi ha moments en que un no ho pot veure ni compartir; estàs encallat, lligat a la cadira, no hi veus futur.

Només de vegades sommies que un àngel et ve a buscar, i per un moment ets sents alliberat; però pocs segons després obres els ulls, i només veus la cadira de rodes.

No sé què sent

2006-05-29T20:04:00.000+02:00

Volia escriure quelcom i he trobat que el genial Feliu Ventura ja ha sentit i ha escrit com ningú el que jo volia expressar.

No sé què sent
ací assegut encara
esperant-te amb l'anhel dels nous
he imaginat
la teua pell completa
com un mapa estés sobre el meu mar.

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

L'última ràtzia
ens va donar la flama
per encendre torxes al camí
sempre present
et tinc en els meus llavis
que tu escoltes com la teua veu.

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

He imaginat.
Sempre present.
Et vull amb mi.

En els papers
els necis t'intoxiquen
i t'amaguen, no en volen saber res.

Et vull amb mi,
la teua pell completa,
com un somni. Vine llibertat!

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

Acaronant-me, i tot a plena llum.
Potser besant-me i tot a plena llum.
I tot a plena llum.
I tot a plena llum.
I tot a plena llum.

La màgia de l'esquena

2006-05-28T23:35:00.000+02:00

Quina esquena, pensava jo. Llisa, seca, amb diminuts pelets quasi transparents que li donen la suavitat justa per tenir calfreds només d'imaginar que l'acaricies.

És una esquena que està a 2 mts, a una taula cap endarrera i una més a l'esquerra. Els amics xerren mentre jo resto amb la mirada perduda en aquella esquena. En algun moment em veuen tan bocabadat que es giren a mirar què passa, però no veuen res que cridi l'atenció. I penso: Què no ho veieu babaus? No veieu quina esquena? És l'esquena d'un angel.

Però que no ho veuen?. Em pregunto si és que tinc alguna virtut especial per reconèixer esquenes màgiques o si és que no té res d'especial i soc jo, que la fa màgica. Però la miro, i em convenço. És totalment màgica. Qui no ho vegi és que està cec.

És una esquena anònima, i què? És un tros de cel, allà a 2 metres, però que mai podré tocar; que mai voldré tocar. Algun dia en tocaré una, que haurà vingut a mi amagada darrera d'algú, que descobrirà que la seva esquena pot ser -a estones- la més màgica del món.

A la plaça del Sol

2006-05-28T18:27:00.000+02:00

M'estava mirant els gossos que m'envolten. Quant fàcil és per ells l'estada a la plaça. Arriben, passejen i corren sense complexos ni miraments. S’ensumen entre ells i decidiesen qui vol anar amb qui i què fer, tot amb absoluta naturalitat. Tot i que segurament no s’havien vist mai abans.

Just pensava en tot això quan a escassos 2 pams de mi, un d’ells –de color negre- s’apropa per darrera a un altre –de color blanc-, i som-hi. Ja sabeu que vull dir.
Mentre em preguntava per què aquests 2 gossos –i 2 més que no participen en la orgia- pul•lulen precisament pel meu voltant, l’olor a shawarma del tio del costat em dóna la resposta.

Però bé, tampoc és això. No és pas que jo vulgui venir, mirar, ensumar, triar, .... i apa! endinyar-li a qui em vingui en gana! No! No dic que de vegades pensaments d’aquests no passin pel cap, però no, definitivament no és això el que vull.

Però una mica més gossos si que podriem ser.

Estatuts? No, gràcies

2006-05-24T23:39:00.000+02:00

Carta oberta al encara president de la Generalitat de Catalunya.

Senyor Maragall, un cop vist l'apassionant contingut del que ha quedat de la proposta d'Estatut que vostè, els seus i d'altres van fer, m'adono que la meva tragèdia personal es contradiu amb aquest Estatut, i és per això que li demano obertament que actui amb celeritat per posar fi a aquesta angoixa; dins del marc constitucional, és clar.

A l'article 4.2, els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions per tal que jo pugui gaudir de llibertat i igualtat, i que aquestes siguin reals, i que es faciliti la participació de tothom en la vida cultural i social, i que s'ha de promoure la conservació de la nostra identitat.
Com vol senyor president que jo em senti igual als altres si a cada cantonada veig parelles romanticones exercint la seva llibertat a estimar-se, mentre jo els miro i ploro per dins? Quina mena d'igualtat és aquesta? Què estan fent els poders públics per facilitar la meva igualtat i promoure que jo pugui conservar la meva identitat? Si això vol dir que em perpetui fent-me fotografies i penjant-les al carrer com a mínim em regalarà una càmar digital -Nikon D50 a poder ser- oi? Tot i que no crec que sigui això.

A l'article 4.3, s'ha de promoure l'equitat de gènere.
Doncs jo veig arreu com les noies gaudeixen sempre d'una cort de moscons que les sobrevolen amb intencions prou conegudes, i a mi no em sobrevola gaire més que la boira del porro que em fumo.

A l'article 6.2, tothom té el dret d'utilitzar la llengua.
No entraré en detalls pujats de tó, però a part dels cucurutxus de xixona que lleparé amb l'arribada del bon temps, la meva llengua està majoritàriament malaguanyada.

A l'article 15.2, tothom té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar la seva capacitat personal.
Això voldria jo, desenvolupar les meves capacitat personals, i amb dignitat. I no em digui que les puc desenvolupar a la N-II per 50 euros. Clar que ho podria fer, i podria ser digne si això és el que vull, però com no ho és, arribats a aquest punt, és clar que no seria digne.

A l'article 22.1, dret al desenvolupament de les nostres capacitats creatives individuals i col·lectives.
Les meves capacitats creatives individuals ja les tinc dominades, ara m'agradaria desenvolupar les meves capacitats creatives col·lectives. I tinc capacitat de crear a diari -a menys que esitgui costipat o molt cansat-, ara em falta l'oportunitat que vostès m'han de donar per garantir el meu dret.

A l'article 41.3, les polítiques públiques han de garantir que s'afrontin els actes de caràcter sexista.
Això opino jo també. Cada cop que els xulos de discoteca i els guaperes passejen amb aires sofisticats i prepotents -com els coloms quan fan gro-gro-gro davant de les colomes- s'està produïnt un acte marcadament sexista. Cada cop que aquests orangutans vomiten lloançes tòpiques i sobades, cridant l'atenció de les colomes, i cada cop que s'exhibeixen com un gall indi davant la seva víctima, s'ataca d'arrel la dignitat de la dona. I no veig que s'afronti de cap manera. És més, diria que a els que es comporten així, els hi va millor.

A l'article 55.1, el Parlament representa el poble de Catalunya.
Avisi'm si us plau quan estigui disponible el meu representat. Si és una noia a veure si em pot fer arribar el seu telèfon. I si és un noi, també, no sigui que violi l'article 41.3.

A l'article 134.1.a, foment i implantació de l'activitat física i de l'esport.
Ben conegut és que no hi ha millor activitat física que l'acte sexual, i no parlo pas de 5 minuts de mete-saca. Ens referim a tota la seva dimensió, des dels preliminars més romàntics -sessió de cuina casolana, concert, etc- passant pels primers petons i carícies, carícies i xarrups de més intenstiat, i acabant com tots sabem, fent-ho esperar tan com sigui possible. Més llarg, sa, apassionant, desestressant i natural que un partit de futbol i un de basquet seguits.
Tot i així la proposta d'Estatut sembla que s'encamina cap a d'altres esports més minoritaris, menys divertits, i per descomptat gens sans; fins i tot perillosos. Que preguntin als botiguers de les Rambles a veure què en pensen de la copa d'Europa.

A l'article 162.3.b, ordenació, planificació i execució de les mesures i actuacions destinades a preservar i protegir la salut en tots els àmbits.
La meva salut mental i física es deteriora cada dia passa. No en tots els àmbits, però si en alguns de molt rellevants. No només no està protegida ni preservada en cap aspecte, si no que més aviat sembla en molts casos que es troba atacada; per la falsa moralitat i per la religió. I aquests últims 'valors' si que estan protegits per estatuts i ordenances cíviques per exemple.

A l'article 166.4, promoció de les famílies, mesures de protecció social.
Si tal promoció -ja reconeguda a l'article 9 del vigent Estatut- fos certa, ja no estaria escrivint aquesta carta, així que no veig motius ara tampoc per fiar-me.

Molt honorable president Pasqual, molt em temo que si la meva situació no canvia d'aquí al proper mes de juny, em veuré obligat a votar NO en el proper referèndum de consulta sobre l'aprovació del que queda de la proposta d'Estatut que va sortir del Parlament.

Atentament,
Desgraciat.

Les places ocupades

2006-05-23T00:40:00.000+02:00

No hi ha res més gratificant i entretingut per un desgraciat com jo, com una bona plaça.
A la plaça hi pots arribar a peu o en bicicleta, i és el lloc amb major densitat de persones per m2 que no em resulta hostil. Des del xungu de la cantonada que saps bé que passa drogues però al que mai acudiries per deseperat que estiguis, fins al grup d'Erasmus que es troben allà segurament per ser el màxim comú divisor dels seus gustos, passant pel nen amb la samarreta del toro que va a jugar a futbol, i pel que pronostiquis un futur que et desagrada.

És un gran punt de trobada on els que no anem a trobar-nos amb ningú ens fa l'efecte que ens estem trobant amb tots els altres.

Un parell de solitaris que llegeixen i intueixes són de la teva espècie. Un grup d'amigues que et mires de refiló i et preguntes per què no podrien ser amigues teves. Un grup mixte en el que et sembla que ells no estan a l'alçada d'elles. Un grup de "pies negros" que reflexen per fora el que tu vius per dins. L'home o grup d'homes d'avançada edat acompanyats de cartons de vi i robes fosques pel pas del temp. La noia estrangera que ha quedat amb algú i que sempre penses per un moment que en realitat t'està esperant a tu.

I la noia que sembla ser -com tu- del barri, i que sembla també -com tu- que no té res millor a fer, i que per tant estaria predisposada a compartir una estona.
Quan trobes una d'aquestes passa a ser el centre d'atenció, i el llibre que duus passa a la reserva, tot semblant que l'has acabat quan en realitat ni recordes de què anava, emboirat per la noia solitària.

La mires i la observes durant una estona llarga, que et passa més ràpid que si llegissis. Sempre la veus igual. Amb personalitat, seguretat, decisió, enèrgia, i molt independent. Probablement només veus el que et trobes a faltar, o potser és que només et fixes en aquelles que aparenten aquestes característiques. Paradògicament tu et trobes allà en circumstàncies similars i també creus tenir aquestes virtuts. Però llavors no admirira el que ja tinc, crec. I tants dubtes et convencen: A mi em falta tot això; em falta ella.

Quan els pensaments ja t'han torturat prou i comença a girar fresca, poden passar dues coses: Tu marxes i ella es queda, o bé ella marxa i tu et quedes. No hi ha més opció.
Si marxa ella, els teus pensament s'aturen, quedes com en blanc, com si acabèssis de despertar d'un somni, i tot d'una et preguntes "Què faig aquí?", i decideixes fotre el camp, cap a casa, on et fumaràs un porro.
Si marxes tu, el cap entra en ebullició. Et comences a odiar per no saps ben bé quin motiu i et qüestiones el fet d'haver marxat, però tampoc trobes motius per haver-te quedat. Sense treure res en clar, arribaràs a casa, on intentaràs relaxar-te, fumant-te un porro.