GhostDesgraciatRider

El fred ho congela tot, i igual que una inflamació, una picada de mosquit, o alguna altra dolència, les desgràcies també es fan més portables a baixa temperatura.
Tot és més fosc, més pàlid, més humid, i fa l'efecte que estiguem envoltats d'una gran desgràcia colectiva, que en part fa oblidar la teva pròpia. Mal de muchos consuelo de tontos, diuen. Si bé, però consuela, que ja és molt. D'aquí res tornaran les "bones temperatures", i amb elles, la desgràcia.

La vida segueix sent una merda. Desgràcia laboral, desgràcia sentimental, desgràcia cultural, desgràcia personal. Això si, ara tinc moto. Quina tonteria, es podria pensar; però deu ser que a qui li manca una cosa s'aferra a una altra. Usant paraules molt acertades -que no són meves- es podria dir que experimeto plaer sexual cada cop que canvio de marxa. Qui ho diria. Després d'haver superat amb escreix l'edat de conduïr i no haver-me interessat mai els cotxes ni les motos ni tenir carnet, ara per qüestions laborals i havent-me tret el A1 (motos petitetes fins a 125cc), descobreixo una font de plaer. I jo que creia que amb la meva bici ho tenia tot. Quasi em saltaven les llàgrimes quan retirava la millor de les 2 cadenes de la bici per posar-li a la moto. "Si m'han de robar alguna cosa, que sigui la bici", pensava cruelment tot sentint-me traïdor i sense gosar mirar la bici a la cara. L'he intentat compensar comprant-li més tard una altra cadena; espero que em sabrà perdonar.



Ara la meva desgràcia circula per la gran ciutat a 50km/h, i no per ser respectuós amb els límits, sino perque no dóna per gaire més. Però ara aixecar-se pel matí i sortir al carrer amb un casc sota el braç, es fa més portable. Quina desgràcia.