Havent dormit 4 horetes escases en un terra tort, i tenint la tenda inundada d'aigua per dins i per fora després d'una pedregada espectacular, em trobo al pavelló on avui dissabte hi ha els concerts.
Després de veure tocar ja tots els grups excepte l'últim, els companys es retiren. Jo em quedo amb l'excusa de voler veure el últim grup, que ni conec. Però el cert és, que tinc un pla secret. Tinc una missió que he de duur a terme aquesta nit, sense més demora. LLIGAR.
Està ple de noies atractives per tot arreu, però em crida l'atenció una que no ho és especialment. Va de llarg, i de negre, ulls inclosos. No és pas allò que es diu una "tia bona", ni de lluny; però sembla molt sincera, humil i tranquila. I això és el que vull.
Noto sintonia fins a tal punt, que quasi cada cop que la miro l'enganxo que m'està mirant a mi. No em passa gaire, per no dir mai. És una situació nova, i bastant violenta, la veritat. M'incomoda saber que m'observa ella a mi tan o més que jo a ella. Normalment les observo jo, i elles ni s'enteren. Però aquest cop és diferent, molt diferent. Ja que jo m'entero si m'observen! I aquesta noia m'està observant, ja ho crec!
Sense buscar-ho, ens hem anat trobant a prop en diferents ocasions i llocs diferents, des de fa ja força estona. Sempre amb diversos creuaments de mirades.
Amb l'últim grup sobre l'escenari, em mig giro i me la trobo sola a escasos dos metres darrera meu. Dissimulo. Em sento com si anès desputllat i no ho puc aguantar. Em retiro a una banda del pavellò, i m'assec. Ara soc a un lateral seu, a uns 120º del escenari des del seu lloc. O sigui, o mira l'escenari o em mira a mi, les dues coses, ara, ja no poden ser. Per mi, entre l'escenari i ella deuen haver uns 45º, força més fàcil.
Cada poc, es gira cap a mi. No pot estar mirant res més, al meu voltant només hi ha un parell de coma-etílics morint-se i una parella enrollant-se.
De cop apareixen 4 o 5 amigues seves que la venen a buscar, intenten emportar-se-la, però ella es resisteix. No sé que els hi diu, però al final marxen i es queda allà. La situació, estúpida a matar, encara dura 20 minuts més, sense novetats. Tornen a aparèixer les seves amigues, aquest cop se le enduen, cap al final del pavellò. Totes seuen, excepte ella. Totes queden d'esquena a l'escenari -i a mi-, excepte ella.
Amb 150º entre ella i l'escenari, ja no puc dissimular, em giro obertament diversos cops. 4 de cada 5 cop ella també està mirant cap a mi. Agafo forces, m'aixeco i vaig cap al final del escenari. 10 metres a un lateral seu. 90º amb l'escenari per tots dos. Diverses girades ja poc dissimulades per part de tots dos. Segueixo agafant forces. Els dubtes no paren de donar voltes. I si són tot imaginacions meves? No, no ho són! Fa estona que no bec res. Estic bastant seré i la situació és més que evident. Tinc un master en saber quan una noia no et mira gens; i aquesta no és una d'elles.
Faig el cor fort i m'asseguro que això no pot quedar en res. Li diré alguna cosa. Intentaré lligar amb una desconeguda, per primer cop a la meva vida. Penso que li puc dir. No em venen grans idees. L'opció de "et puc fer un petó?" em sembla en aquests moments una animalada. De cop em ve la gran idea. Li diré que fa estona que l'observo, i li demanaré que em confirmi si ella també m'estava observant a mi. A partir d'aquí ja veurem.
Agafo forces i superant una de pors i barreres que creia impossibles, recorro aquells 10 metres cap a ella. Les cames em tremolen de tal manera que no les tinc totes de no caure pel camí. Arribo de peu. Oblido la primera part... i li pregunto directament, tant nerviós i neguitós que quasi no m'entenc ni jo: "Perdona, m'estaves mirant a mi?"... ella em contesta "Què?". Repetixo la pregunta fent un esforç enorme per vocalitzar correctament: "Que si m'estaves mirant a mi??". Amb cara de por, quasi de terror, em respon que NO amb el cap, sense obrir la boca. TIERRA TRAGAME. M'afanyo a demanar-li disculpes i desaparèixer entre la multitut.
Mai m'havia sentit tan subnormal a la meva vida. Mentre encara m'interrogo si és que amb la meva pregunta li he fet semblar que em molestava que em mirés, o si realment no m'estava mirant i jo estic boig perdut, m'asseguro que no ho tornaré a provar; com a mínim durant un bon temps. Quin mal rato. Quin patiment. Per altra banda d'alguna manera em sento orgullòs. He fet un pas. Ella s'ho perd. Ja! Això si, espero no veure-la mai més, ja que moriria de vergonya!
Torno sol a la tenda, com sempre, l'esterilla flota sobre 2 dits d'aigua. No sé quina hora és, però em dedico a treure l'aigua per les mateixes reixes per les que ha entrat, sota la rància llum d'un encenedor. És una tenda de la botiga del xinès de todo a 1 euro, però valia 15. Em fico al sac que ja havia deixat estratègicament dins una bossa. Està humit. L'esterilla per dalt està humida. Les parets són humides. Aquesta nit, tot està molt humit.
