A la plaça de la Virreina

Al banc central del costat oest, una parella amb el nen i l'àvia.
El nen no sembla divertir-se. Vestit de diumenge tot i que és dissabte fa evident que preferiria anar amb pantalons curts i còrrer lliurement per la plaça. Segurament ja està bastant mosca. Allargar el dinar familiar amb un passeig a la plaça no ha estat idea seva.
Els pares és com si estiguèssin treballant. El dissabte tenen jornada de X hores que consisteix en portar l'àvia a casa a dinar i després treure-la a passejar. Ho porten amb evident ressignació, però sense mostres de voler-ho canviar. Saben bé que és una obligació que no durarà per gaire, i fan el cor fort.
L'àvia ni es diverteix ni es deixa de divertir: és allà i prou. Les ha viscut de tots colors, i amb el pas del temps el cor li ha quedat com una pedra. La cara i l'expressió també. Ni diu ni escolta, ni plora ni riu. Només espera el seu torn.

Al banc nord del costat oest, un grup de punks -sense gos-.
Armats amb cerveses i porros, mantenen un curiós silenci. Un al costat del altre, tots mirant al front. No són punks de disseny ni joves de 16 anys punk-wanna-be. Són punks de veritat. D'aquests que tenen més de 30 i que si un/a punk jovenet/a se'ls troba pel carrer de nit, canvia d'acera acollonit/da.
A estones, alguns s'aixequen i juguen a pilota al mig de la plaça. No semblen excessivament hàbils amb la pilota. Però sentir els sorolls de les cadenes que porten a les cintures a cada moviment que fan i intentar esbrinar cap on anirà la pilota quan la xuten amb les AirWair Dr. Martens és més divertit que el futbol. El Jabón Lagarto fa la seva feina i les crestes de colors no es veuen afectades pel exercici, que d'altra banda, tampoc és gaire intens.

Al nord de la plaça, a la sortida de l'esglèsia Sant Joan, una boda.
Sospitosament comprimits al nord de la plaça, uns metres més a munt del espectacle futbolístic, unes 30 persones més o menys ben vestides, moltes càmares de fotografia, i un estrany silenci i discreció, acompanyen el final d'una boda. No dóna més de sí. Ells sabran el que es fan.

Al banc nord del costat est, l'habitual grup de ionquis amb edats compreses entre els 35 i els 60.
Una fauna brutal. Un d'ells amb camisa i tirants, pantalons texans i sabates. Diria que és un skinhead si no fos pel seu comportament -absolutament heorinoman- i pels companys que l'envolten. Crida, s'aixeca, seu, s'aixeca, demana tabac a qualsevol, s'estira a terra, s'aixeca, s'estira a les escales de l'eslglésia atemorint al bodorrio. Totalment xutat.
Un d'ells, amb mostres evidents de no saber on va ni d'on bé, no para de fer passejos sense sentit per la plaça, caminant tot encorbat cap endavant com el Groucho Marx. És molt baixet, amb barba de mesos, roba bruta, i sense indicis de vida intel·ligent. Si em constés que el Sid Vicius estigués viu -com el Elvis Presley- diria que avui l'he vist.
La resta són com personatges de "Algú va volar sobre el niu del cucut", película genial protagonitzada pel Jack Nicholson.

Al banc sud del costat est, un desgraciat.
Amb pinta de tenir 20 i pico llargs, i res millor a fer que estar allà sol, al sol, tirat al banc. Amb una revista al costat que no llegeix ni sembla que vulgui llegir. Amb les cames estirades, i la mirada perduda pels bancs del voltant. Enregistrant mentalment com passa la vida per davant, com cadascú fa la seva i ningú s'atura per res. Cercant amb la mirada -sense èxit- algú per qui la vida també passi més lentament.