Atrapat

De vegades em sento mort. Potser no hi ha vida aquí dins, no desperta. Però no és mort del tot, és més aviat com una paràlisi permanent. Com si estàs en una cadira de rodes i al intentar aixecar-te et fa mal tot, i et deixes caure a la cadira, sense més.

Què passarà si m'aixeco? Veig com corren, com passejen, xerren, s'ho passen bé. Jo no ho sabré fer tot això. Fracassaré i tornaré a la cadira humiliat. Millor em quedo assegut.

De vegades em vull aixecar, faig un intent, però ningú et dona un cop de mà; i si ho fan és per tornar-te al teu lloc, a la cadira. I no et moguis que rebràs, desgraciat.
De moment em quedo aquí, assegut. Ja provaré d'aixecar-me demà, o passat.

Saps que vindran temps millors. Ha de ser així, si tothom ho diu. Però hi ha moments en que un no ho pot veure ni compartir; estàs encallat, lligat a la cadira, no hi veus futur.

Només de vegades sommies que un àngel et ve a buscar, i per un moment ets sents alliberat; però pocs segons després obres els ulls, i només veus la cadira de rodes.