Les places ocupades

No hi ha res més gratificant i entretingut per un desgraciat com jo, com una bona plaça.
A la plaça hi pots arribar a peu o en bicicleta, i és el lloc amb major densitat de persones per m2 que no em resulta hostil. Des del xungu de la cantonada que saps bé que passa drogues però al que mai acudiries per deseperat que estiguis, fins al grup d'Erasmus que es troben allà segurament per ser el màxim comú divisor dels seus gustos, passant pel nen amb la samarreta del toro que va a jugar a futbol, i pel que pronostiquis un futur que et desagrada.

És un gran punt de trobada on els que no anem a trobar-nos amb ningú ens fa l'efecte que ens estem trobant amb tots els altres.

Un parell de solitaris que llegeixen i intueixes són de la teva espècie. Un grup d'amigues que et mires de refiló i et preguntes per què no podrien ser amigues teves. Un grup mixte en el que et sembla que ells no estan a l'alçada d'elles. Un grup de "pies negros" que reflexen per fora el que tu vius per dins. L'home o grup d'homes d'avançada edat acompanyats de cartons de vi i robes fosques pel pas del temp. La noia estrangera que ha quedat amb algú i que sempre penses per un moment que en realitat t'està esperant a tu.

I la noia que sembla ser -com tu- del barri, i que sembla també -com tu- que no té res millor a fer, i que per tant estaria predisposada a compartir una estona.
Quan trobes una d'aquestes passa a ser el centre d'atenció, i el llibre que duus passa a la reserva, tot semblant que l'has acabat quan en realitat ni recordes de què anava, emboirat per la noia solitària.

La mires i la observes durant una estona llarga, que et passa més ràpid que si llegissis. Sempre la veus igual. Amb personalitat, seguretat, decisió, enèrgia, i molt independent. Probablement només veus el que et trobes a faltar, o potser és que només et fixes en aquelles que aparenten aquestes característiques. Paradògicament tu et trobes allà en circumstàncies similars i també creus tenir aquestes virtuts. Però llavors no admirira el que ja tinc, crec. I tants dubtes et convencen: A mi em falta tot això; em falta ella.

Quan els pensaments ja t'han torturat prou i comença a girar fresca, poden passar dues coses: Tu marxes i ella es queda, o bé ella marxa i tu et quedes. No hi ha més opció.
Si marxa ella, els teus pensament s'aturen, quedes com en blanc, com si acabèssis de despertar d'un somni, i tot d'una et preguntes "Què faig aquí?", i decideixes fotre el camp, cap a casa, on et fumaràs un porro.
Si marxes tu, el cap entra en ebullició. Et comences a odiar per no saps ben bé quin motiu i et qüestiones el fet d'haver marxat, però tampoc trobes motius per haver-te quedat. Sense treure res en clar, arribaràs a casa, on intentaràs relaxar-te, fumant-te un porro.