First Xut, per Can Vies

Tenim concert per can vies. Ja fa caloreta, i això es nota, ja sabeu què vull dir.
Així doncs toca preparar-se; com? Amb aquells calçotets màgics que et fan sentir més segur de tu mateix i que quan els portes penses que has fet bé doncs els acabaràs ensenyant en un moment íntim de passió i amor desfermats, tot i que la experiència demostra que els ensenyes cap de cada 20 cops que te'ls poses. Però aquesta peça de roba interior segueix sent el meu màxim exponent de la fé en la vida.

Un cop a Sants, a la plaça on es fan els concerts, tot és normalitat. Cerveses, marihuana i noies precioses per les que sembles transparent. Nosaltres asseguts en una escala. Alguna cosa em diu que la combinació de drogues, posat de polícia secreta observador, i passivitat evident al no desenganxar el cul del terra, no són les millors armes per deslliurar-me de la soletat espiritual en la que em trobo.
I no és tot culpa meva. Anant amb 2 homes aparellats no s'hi pot fer més. I no els puc canviar, sense ells, les dosis de cervesa i marihuana no acabarien mai en tant i tant riure. Cadascú té el seu humor, que creix i s'arrela amb els seus, i el teu humor no fa gràcia amb d'altres, ni l'humor dels altres et fa gràcia a tu.

És clar que, sempre queden els viatges a la barra -per repostar- per intentar trencar aquesta dinàmica i sentir-te prou lliure i atrevit per un minut, com per poder sortir d'aquest forat. I dóno fé que aquest cop quasi ho aconsegueixo.
Doncs si, estava allà, esperant el meu torn, quan ella em va preguntar si havia demanat ja. El meu cor es va accel·lerar, però vaig ser prou hàbil com per medir les meves paraules:

JO: No.
* Sembla sec, però vaig pensar que era més apropiat dir només no, que demanar-li si es volia casar amb mi. La resposta era tan mesurada que amb prou feines em vaig girar per respondre, així que ni li vaig veure la cara.
.... silenci, calor, emoció, 10 segons eterns...
ELLA: Com tarden no? Van molt lents!
JO: Si, mogollón.
* Quina merda de resposta. A més amb un castellanisme cutre-cursi de merda. Els calçotets màgics m'estaven fallant. Potser decebuda per l'estúpida resposta, no em diu res durant els 20 segons llargs que passen fins que un dels nois del altre costat de la barra em demana què vull. Demano. Em carrego de força, i tot desvergonyit -gràcies als efectes de les drogues- em giro cap a ella:
JO: Ja he demanat.
* Amb veu lenta i segura, mentre aprofito per veure el seu rostre per primer cop. Té uns quants anys menys que jo, però es tan maca que em fa tremolar les cames.
ELLA: Siii!?
* Mentre respon s'inclina cap a mi, aixafant la seva pitrera contra la meva esquena. M'envaeix una escalfor diàbolica que em fa sentir un no sé què que feia no sé quant que no sentia. Aquella escalfor em deixa totalment gelat. Em giraria del tot i l'abraçaria tan fort, que em saltarien les llàgrimes al sentir renèixer quelcom a dins meu. Evidentment, no ho faig, entre d'altres coses perque el noi de la barra m'acaba de portar les cerveses, i he de pagar. Pago, em giro, i me'n torno cap a les escales, a seure, allà a la meva tomba. Riuré fins l'èxtasi durant les properes 2 hores, i dilluns afrontaré la setmana amb enèrgies renovades, però hauré perdut una setmana més de vida; i ja van unes quantes.