La màgia de l'esquena

Quina esquena, pensava jo. Llisa, seca, amb diminuts pelets quasi transparents que li donen la suavitat justa per tenir calfreds només d'imaginar que l'acaricies.

És una esquena que està a 2 mts, a una taula cap endarrera i una més a l'esquerra. Els amics xerren mentre jo resto amb la mirada perduda en aquella esquena. En algun moment em veuen tan bocabadat que es giren a mirar què passa, però no veuen res que cridi l'atenció. I penso: Què no ho veieu babaus? No veieu quina esquena? És l'esquena d'un angel.

Però que no ho veuen?. Em pregunto si és que tinc alguna virtut especial per reconèixer esquenes màgiques o si és que no té res d'especial i soc jo, que la fa màgica. Però la miro, i em convenço. És totalment màgica. Qui no ho vegi és que està cec.

És una esquena anònima, i què? És un tros de cel, allà a 2 metres, però que mai podré tocar; que mai voldré tocar. Algun dia en tocaré una, que haurà vingut a mi amagada darrera d'algú, que descobrirà que la seva esquena pot ser -a estones- la més màgica del món.