Et puc besar?

Mentre prenia la meva dosis diària de marihuana em preguntava com deu ser això de lligar. Lligar amb algú que no coneixes vull dir. Amb alguna desconeguda, a un concert, a un bar, a una plaça.

Costa d'imaginar. Primer de tot, què cal fer? Si t'acostes i li dius 'Hola', la situació es torna irremediablament adversa. La resposta, ho saps, serà 'hola'. Però no el mateix hola que el teu. Serà un hola hostil i interrogatiu, com dient 'Què passa?' o 'Qui ets, Què vols?'. En aquest moment t'adonaries que l'altra persona estava tranquilament allà i que tu estàs envaïnt el seu espai personal, cosa que -com a mínim a mi- em faria sentir molt incòmode i hauria de demanar disculpes i retirar-me. Només després d'intercanviar un 'hola'. Després d'això ja m'hauria de retirar a casa directament a valorar el meu ridícul, tot per un maleït 'Hola' que no porta enlloc.

No serveix doncs. S'ha de fer evitant aquesta sensació, i per tant esperant que l'ocasió d'intercanviar paraules flueixi de manera natural. Esperar que et demanin un cigar o un paper, o si tens foc. Això em passa sovint, suposo que dec fer cara d'anar barato, ja que no porto pas cap cartell que digui OpenCor ni res similar.

I com ho fas llavors? Això té el problema que et ve per sorpresa quan menys ho esperes, i no estàs preparat. Requereix doncs de certs dots d'improvització, i de seguretat en tu mateix. Dos característiques complicades.

Intentar allargar el contacte amb alguna estupidesa com preguntar el seu nom, preguntar si és del barri, si ve sovint per aquí, o si vol que la convidi a no sé què, seria també una decisió arriscada. Em sentiria com si estigués cobrant peatge; vols un cigar? doncs parla amb mi. Quina situació més violenta. O li dono el cigar o no li dono, però voler demanar res a canvi... lleig. Tampoc va amb mi. Dubto que pugués arribar a més de 2 o 3 frases sense que em convidèssin a ficar-me el cigar allà on em càpiga.

Així doncs he arribat a la conclusió des de ja fa algun temps, que la sol·lució és una altra. Que he d'evitar sentir que demano peatge, que estic molestant, que m'estic venent, que he d'improvitzar. I com he pensat que ho podria fer?
M'acostaré -no a qualsevol si no a qui em sembli realment interessant i que em cridi prou l'atenció com per agafar tot el coratge necessari- i li diré clara i obertament alguna cosa així com

• Disculpa, fa estona que em fixo en tu i sento unes ganes enormes de besar-te.
  
• Disculpa, que et podria fer un petó?
  
• Disculpa, m'encantaria besar-te, i em preguntava si això seria possible.
  
• Disculpa, em proposava a intentar lligar amb tu, puc provar-ho o millor em retiro?
  

Semblen descarades, i ho són. Però són sinceres i conseqüència d'haver pres una difícil decissió, per tant no és una manera improvisada.
També crec són maneres discretes, en el sentit que són humils, que posen la veritat per davant i el primer que pretenen obtenir és un no per resposta, de manera que si ha de ser que no, molesti el mínim possible.

Tinc bastant clar que ho provaria i fracassaria. A més, si imagino per un moment que el somni es fes realitat, podria superar la fustració de saber que he estat deixant escapar tantes i tantes oportunitats? Això si que seria una sensació terrible.

En qualsevol cas, si algú s'acosta a vosaltres mai amb una heroïcitat com aquesta, tingueu clar que davant vostre hi ha un desgraciat; i que podria ser jo. Pietat.