Carbonara al gust

La salsa fa xup-xup molt lentament. El foc està molt baixet. La ceba es va desfent de manera quasi imperceptible. La crema de llet va canviant de blanc virginal a groguenc suau, fins fondre's amb la ceba i formar un color uniforme. De manera llarga i relaxada.

Hi afegeixes més crema de llet, que poc a poc es dilueix amb la resta de la salsa, pausadament, agafant el color i la textura en una progressió segura, que no té marxa enrera. Despren un olor suggerent, potent, intens, que fa respirar profund, molt profund.

Amb molt de compte, i tota la suavitat possible, ho remenes; no massa, la mida justa per conservar la inèrcia. N'hi ha prou amb deixar que la mà acompanyi als teus sentits, que en sigui l'externalització del teu sentir més íntim.

Després de força estona així, comencen a aparèixer les primeres bombolletes. Caldrà allargar una mica, amb més crema de llet, cada cop menys. La mida justa per aconseguir que el nou punt d'equilibri sigui una mica més suggerent que el punt anterior. Una mica més càlid, amb una mica més de color. L'aire és més carregat, i la impaciència treu el nas, però saps bé que quan més ho fas durar millor quedarà al final. No tens cap pressa, disfrutes amb passió cada moment, cada nova bombolleta, cada procès de remenar per aconseguir el nou punt d'equilibri de l'espiral que estàs recorrent.

Arriba un moment que la salsa fa explotar els 4 sentits. Després de 2 hores de cocció que t'han semblat les millors de la teva vida, és a punt.
Tot és a punt. Les veles, les tonalitats càlides, l'incens, la música suau. Però per sobre de tot, nosaltres, nosaltres estem a punt. A punt de consumir el que hem treballat durant dues hores.

No deixaràs que es refredi, però tampoc et cremaràs. Ho gaudiràs, ho gaudiràs com mai.

Si ho has passat tant bé com jo, amb tant poca cosa, la setmana vinent provarem una recepta nova.