dissabte, de juliol 29, 2006

Insomni II

Aixut, sec i suau, poc habitual.
És com la guerra freda, a petita escala. És la calor seca.

Amb els ulls oberts com pomes, i tots els sentits alerta, res passa per alt.

Un olor, un perfum que no és meu, no para d'inquietar-me. Seré jo que l'he trobat i ara el duc a sobre? Pujarà del carrer? Serà només psicològic?

El ventilador treballa sense descans per donar-me servei, i em fa sentir cruel. Però en rància revenja, fa un soroll desagradable.
Serà ell el culpable de tot? No m'atreveixo a descubrir-ho.



Mentre el cel es fa clar i les hores passen sense remei, les absurditats es succeeixen.
El guiris beguts amb el carro de la compra, la iaia del davant que fa mitja al balcó, ciberconverses sorprenents i inesperades, l'ampolla d'orxata buida a la nevera (merda!), etc.

Ja quasi surt el sol, i amb ell, sense que hagi canviat res al meu voltant més proper, em sentiré més normal, més integrat en aquest món de Déu; que per cert a mi no em va fer gaire bé el molt cabró, ja que si no podria dormir per les nits.

divendres, de juliol 21, 2006

Insomni

[Matinada dimecres -nit de dimarts a dimecres-]

Són les 5:15 de la matinada. Fart de donar voltes al llit. Suat i cansat. Desitges dormir però el cos aturdit per la calor, no respon a res.
Saps que no dormiràs, i decideixes aprofitar el temps, no té sentit perdre tota la nit donant voltes al llit.

Ràpida incisió a la cuina. Preparo motxilla, em poso el banyador. En menys de 10 minuts de bici pel solitari pg San Joan soc a Arc del Triomf. Merda el tren no surt fins les 6:01. Passa puntual.


A les 6:30 ja estic instal·lat a Ocata, a primera fila de la platja. La fresqueta és genial i es pot dormir de conya. A les 7:15 es comença a intuïr el sol. Primer banyet.

Dormidetes i banyets alternativament, fins que passades les 10, el sol i la gent es comencen a fer pesats. Retirada.



A les 11 estic al llit, ja dutxat, i puc dormir fresquet amb la finestra oberta fins les 14:00.

Arribada la tarda no tinc clar si ha estat avui que he anat a la platja, si va ser ahir, o si ho he sommiat. El banyador mutllat a la motxilla em confirma que ha estat real. Reviso el mòbil i efectivament també hi trobo proves visuals.

dilluns, de juliol 10, 2006

Revota't al Rebrot'06

Havent dormit 4 horetes escases en un terra tort, i tenint la tenda inundada d'aigua per dins i per fora després d'una pedregada espectacular, em trobo al pavelló on avui dissabte hi ha els concerts.
Després de veure tocar ja tots els grups excepte l'últim, els companys es retiren. Jo em quedo amb l'excusa de voler veure el últim grup, que ni conec. Però el cert és, que tinc un pla secret. Tinc una missió que he de duur a terme aquesta nit, sense més demora. LLIGAR.

Està ple de noies atractives per tot arreu, però em crida l'atenció una que no ho és especialment. Va de llarg, i de negre, ulls inclosos. No és pas allò que es diu una "tia bona", ni de lluny; però sembla molt sincera, humil i tranquila. I això és el que vull.
Noto sintonia fins a tal punt, que quasi cada cop que la miro l'enganxo que m'està mirant a mi. No em passa gaire, per no dir mai. És una situació nova, i bastant violenta, la veritat. M'incomoda saber que m'observa ella a mi tan o més que jo a ella. Normalment les observo jo, i elles ni s'enteren. Però aquest cop és diferent, molt diferent. Ja que jo m'entero si m'observen! I aquesta noia m'està observant, ja ho crec!
Sense buscar-ho, ens hem anat trobant a prop en diferents ocasions i llocs diferents, des de fa ja força estona. Sempre amb diversos creuaments de mirades.

Amb l'últim grup sobre l'escenari, em mig giro i me la trobo sola a escasos dos metres darrera meu. Dissimulo. Em sento com si anès desputllat i no ho puc aguantar. Em retiro a una banda del pavellò, i m'assec. Ara soc a un lateral seu, a uns 120º del escenari des del seu lloc. O sigui, o mira l'escenari o em mira a mi, les dues coses, ara, ja no poden ser. Per mi, entre l'escenari i ella deuen haver uns 45º, força més fàcil.
Cada poc, es gira cap a mi. No pot estar mirant res més, al meu voltant només hi ha un parell de coma-etílics morint-se i una parella enrollant-se.
De cop apareixen 4 o 5 amigues seves que la venen a buscar, intenten emportar-se-la, però ella es resisteix. No sé que els hi diu, però al final marxen i es queda allà. La situació, estúpida a matar, encara dura 20 minuts més, sense novetats. Tornen a aparèixer les seves amigues, aquest cop se le enduen, cap al final del pavellò. Totes seuen, excepte ella. Totes queden d'esquena a l'escenari -i a mi-, excepte ella.

Amb 150º entre ella i l'escenari, ja no puc dissimular, em giro obertament diversos cops. 4 de cada 5 cop ella també està mirant cap a mi. Agafo forces, m'aixeco i vaig cap al final del escenari. 10 metres a un lateral seu. 90º amb l'escenari per tots dos. Diverses girades ja poc dissimulades per part de tots dos. Segueixo agafant forces. Els dubtes no paren de donar voltes. I si són tot imaginacions meves? No, no ho són! Fa estona que no bec res. Estic bastant seré i la situació és més que evident. Tinc un master en saber quan una noia no et mira gens; i aquesta no és una d'elles.

Faig el cor fort i m'asseguro que això no pot quedar en res. Li diré alguna cosa. Intentaré lligar amb una desconeguda, per primer cop a la meva vida. Penso que li puc dir. No em venen grans idees. L'opció de "et puc fer un petó?" em sembla en aquests moments una animalada. De cop em ve la gran idea. Li diré que fa estona que l'observo, i li demanaré que em confirmi si ella també m'estava observant a mi. A partir d'aquí ja veurem.

Agafo forces i superant una de pors i barreres que creia impossibles, recorro aquells 10 metres cap a ella. Les cames em tremolen de tal manera que no les tinc totes de no caure pel camí. Arribo de peu. Oblido la primera part... i li pregunto directament, tant nerviós i neguitós que quasi no m'entenc ni jo: "Perdona, m'estaves mirant a mi?"... ella em contesta "Què?". Repetixo la pregunta fent un esforç enorme per vocalitzar correctament: "Que si m'estaves mirant a mi??". Amb cara de por, quasi de terror, em respon que NO amb el cap, sense obrir la boca. TIERRA TRAGAME. M'afanyo a demanar-li disculpes i desaparèixer entre la multitut.

Mai m'havia sentit tan subnormal a la meva vida. Mentre encara m'interrogo si és que amb la meva pregunta li he fet semblar que em molestava que em mirés, o si realment no m'estava mirant i jo estic boig perdut, m'asseguro que no ho tornaré a provar; com a mínim durant un bon temps. Quin mal rato. Quin patiment. Per altra banda d'alguna manera em sento orgullòs. He fet un pas. Ella s'ho perd. Ja! Això si, espero no veure-la mai més, ja que moriria de vergonya!


Torno sol a la tenda, com sempre, l'esterilla flota sobre 2 dits d'aigua. No sé quina hora és, però em dedico a treure l'aigua per les mateixes reixes per les que ha entrat, sota la rància llum d'un encenedor. És una tenda de la botiga del xinès de todo a 1 euro, però valia 15. Em fico al sac que ja havia deixat estratègicament dins una bossa. Està humit. L'esterilla per dalt està humida. Les parets són humides. Aquesta nit, tot està molt humit.

dilluns, de juliol 03, 2006

Paranoia

He saltat del llit, i tan ràpid com he pogut m'he vestit amb qualsevol cosa i he fotut el camp de casa. Estic en perill.
Pel carrer no hi ha gaire gent, són les 6 del matí del diumenge, però els pocs que hi ha em miren de manera sospitosa.

Tot neguitòs m'he afanyat a deslligar la bici. Mentre ho feia un home d'aspecte desagradable -americana, camisa, corbata i ulleres de sol- s'ha parat prop meu i m'observava de manera inquietant. No he tingut altra opció; he tret la pipa i li he clavat un tret al cap.

Amb els nervis en augment he aconseguit pujar a la desganyotada bicicleta després de 2 o 3 intents fustrats. He pedalat tan fort com he pogut travessera enllà, fins arribar al Pg Sant Joan. Pel camí he notat que perdia alguna cosa, que finalment he descobert era una sabatilla, al veure el meu peu despullat; i sangrant.
Tot llençat Pg Sant Joan avall el vent em colpeja la cara i m'aixuga la suor i les llàgrimes. En arribar a Diagonal paro a pensar que m'he oblidat de vigilar els semàfors.

Em giro alertat pels meus sentits, noto una presència misteriosa que em torna a posar histèric. En efecte, veig algú a uns 100 metres que corre cap a mí, a peu, però a gran velocitat.

Pedalejo desbocat tan fort com puc. S'estripen els pantalons, em salta la cadena de la bici i em fereix una cama. Els frens no funcionen. No em puc girar a mirar. No sé la raó, però sé que si em giro moriré.

En escasos segons arribo a la Plaça Tetuán, que he d'atravessar per dins. Bordejar la plaçoleta interior per un tros de terra ple de forats i pedrots, sense frens, un peu descalç, la cadena fora i algú que em persegueix, em fa perdre el control, i m'estampo brutalment contra un arbre.

Mentre crec que estic mort, sento sonar un mòbil. Obro els ulls, soc a la meva habitació, tot suat, la cama dormida. Contesto. Merda, em toca anar a la feina a arreglar un marronàs. Són les 6 del matí de diumenge i estic viu. Fa escases 2 hores que m'havia ficat a dormir, i estic a la horrible fase II de la borratxera, aquella en que ja no estàs gens alegre, tens molt mal de cap, un cansanci esgotador i una mala òstia que si em trobo un tio amb americana, camisa, corbata i ulleres de sol un diumege a les 6 de la matinada, li volo el cap.

Agafo la bici, al costat de mercat, Travessera enllà fins a Pg San Joan, cap avall... Plaça Tetuán, un tros més... i ja hi soc...