Mentre prenia la meva dosis diària de marihuana em preguntava com deu ser això de lligar. Lligar amb algú que no coneixes vull dir. Amb alguna desconeguda, a un concert, a un bar, a una plaça.
Costa d'imaginar. Primer de tot, què cal fer? Si t'acostes i li dius 'Hola', la situació es torna irremediablament adversa. La resposta, ho saps, serà 'hola'. Però no el mateix hola que el teu. Serà un hola hostil i interrogatiu, com dient 'Què passa?' o 'Qui ets, Què vols?'. En aquest moment t'adonaries que l'altra persona estava tranquilament allà i que tu estàs envaïnt el seu espai personal, cosa que -com a mínim a mi- em faria sentir molt incòmode i hauria de demanar disculpes i retirar-me. Només després d'intercanviar un 'hola'. Després d'això ja m'hauria de retirar a casa directament a valorar el meu ridícul, tot per un maleït 'Hola' que no porta enlloc.
No serveix doncs. S'ha de fer evitant aquesta sensació, i per tant esperant que l'ocasió d'intercanviar paraules flueixi de manera natural. Esperar que et demanin un cigar o un paper, o si tens foc. Això em passa sovint, suposo que dec fer cara d'anar barato, ja que no porto pas cap cartell que digui OpenCor ni res similar.
I com ho fas llavors? Això té el problema que et ve per sorpresa quan menys ho esperes, i no estàs preparat. Requereix doncs de certs dots d'improvització, i de seguretat en tu mateix. Dos característiques complicades.
Intentar allargar el contacte amb alguna estupidesa com preguntar el seu nom, preguntar si és del barri, si ve sovint per aquí, o si vol que la convidi a no sé què, seria també una decisió arriscada. Em sentiria com si estigués cobrant peatge; vols un cigar? doncs parla amb mi. Quina situació més violenta. O li dono el cigar o no li dono, però voler demanar res a canvi... lleig. Tampoc va amb mi. Dubto que pugués arribar a més de 2 o 3 frases sense que em convidèssin a ficar-me el cigar allà on em càpiga.
Així doncs he arribat a la conclusió des de ja fa algun temps, que la sol·lució és una altra. Que he d'evitar sentir que demano peatge, que estic molestant, que m'estic venent, que he d'improvitzar. I com he pensat que ho podria fer?
M'acostaré -no a qualsevol si no a qui em sembli realment interessant i que em cridi prou l'atenció com per agafar tot el coratge necessari- i li diré clara i obertament alguna cosa així com
- Disculpa, fa estona que em fixo en tu i sento unes ganes enormes de besar-te.
- Disculpa, que et podria fer un petó?
- Disculpa, m'encantaria besar-te, i em preguntava si això seria possible.
- Disculpa, em proposava a intentar lligar amb tu, puc provar-ho o millor em retiro?
Semblen descarades, i ho són. Però són sinceres i conseqüència d'haver pres una difícil decissió, per tant no és una manera improvisada.
També crec són maneres discretes, en el sentit que són humils, que posen la veritat per davant i el primer que pretenen obtenir és un no per resposta, de manera que si ha de ser que no, molesti el mínim possible.
Tinc bastant clar que ho provaria i fracassaria. A més, si imagino per un moment que el somni es fes realitat, podria superar la fustració de saber que he estat deixant escapar tantes i tantes oportunitats? Això si que seria una sensació terrible.
En qualsevol cas, si algú s'acosta a vosaltres mai amb una heroïcitat com aquesta, tingueu clar que davant vostre hi ha un desgraciat; i que podria ser jo. Pietat.
He comprat 4 coses i m'he posat a improvisar. Les proporcions no són el meu fort, com es veu a la imatge, ja que el que havia de ser el meu dinar s'ha convertit en una paellassa tal, que em passaré tota la setmana menjant fideus.
Vaig gaudir també d'una sensació nova fins ara. Veure de cop 3 cares que havia vist recentment en fotologs. 3 desconeguts. Ella i ell i ella. Fruit d'aquells moments que navegues de bloc en bloc i de fotolog en fotolog, observant amb atenció gent llunyana que mostra històries properes. I he de dir que ja em sonaven, però els mires amb més interès després de veure'ls en un fotolog. I sense tenir sentit algun, intentes que no et reconeguin, penses que et veuran i et vindran a dir que t'han reconegut!! Però no pot ser, no. Quina xorrada.
