dimarts, de maig 30, 2006

Carbonara al gust

La salsa fa xup-xup molt lentament. El foc està molt baixet. La ceba es va desfent de manera quasi imperceptible. La crema de llet va canviant de blanc virginal a groguenc suau, fins fondre's amb la ceba i formar un color uniforme. De manera llarga i relaxada.

Hi afegeixes més crema de llet, que poc a poc es dilueix amb la resta de la salsa, pausadament, agafant el color i la textura en una progressió segura, que no té marxa enrera. Despren un olor suggerent, potent, intens, que fa respirar profund, molt profund.

Amb molt de compte, i tota la suavitat possible, ho remenes; no massa, la mida justa per conservar la inèrcia. N'hi ha prou amb deixar que la mà acompanyi als teus sentits, que en sigui l'externalització del teu sentir més íntim.

Després de força estona així, comencen a aparèixer les primeres bombolletes. Caldrà allargar una mica, amb més crema de llet, cada cop menys. La mida justa per aconseguir que el nou punt d'equilibri sigui una mica més suggerent que el punt anterior. Una mica més càlid, amb una mica més de color. L'aire és més carregat, i la impaciència treu el nas, però saps bé que quan més ho fas durar millor quedarà al final. No tens cap pressa, disfrutes amb passió cada moment, cada nova bombolleta, cada procès de remenar per aconseguir el nou punt d'equilibri de l'espiral que estàs recorrent.

Arriba un moment que la salsa fa explotar els 4 sentits. Després de 2 hores de cocció que t'han semblat les millors de la teva vida, és a punt.
Tot és a punt. Les veles, les tonalitats càlides, l'incens, la música suau. Però per sobre de tot, nosaltres, nosaltres estem a punt. A punt de consumir el que hem treballat durant dues hores.

No deixaràs que es refredi, però tampoc et cremaràs. Ho gaudiràs, ho gaudiràs com mai.

Si ho has passat tant bé com jo, amb tant poca cosa, la setmana vinent provarem una recepta nova.

dilluns, de maig 29, 2006

Atrapat

De vegades em sento mort. Potser no hi ha vida aquí dins, no desperta. Però no és mort del tot, és més aviat com una paràlisi permanent. Com si estàs en una cadira de rodes i al intentar aixecar-te et fa mal tot, i et deixes caure a la cadira, sense més.

Què passarà si m'aixeco? Veig com corren, com passejen, xerren, s'ho passen bé. Jo no ho sabré fer tot això. Fracassaré i tornaré a la cadira humiliat. Millor em quedo assegut.

De vegades em vull aixecar, faig un intent, però ningú et dona un cop de mà; i si ho fan és per tornar-te al teu lloc, a la cadira. I no et moguis que rebràs, desgraciat.
De moment em quedo aquí, assegut. Ja provaré d'aixecar-me demà, o passat.

Saps que vindran temps millors. Ha de ser així, si tothom ho diu. Però hi ha moments en que un no ho pot veure ni compartir; estàs encallat, lligat a la cadira, no hi veus futur.

Només de vegades sommies que un àngel et ve a buscar, i per un moment ets sents alliberat; però pocs segons després obres els ulls, i només veus la cadira de rodes.

No sé què sent

Volia escriure quelcom i he trobat que el genial Feliu Ventura ja ha sentit i ha escrit com ningú el que jo volia expressar.

No sé què sent
ací assegut encara
esperant-te amb l'anhel dels nous
he imaginat
la teua pell completa
com un mapa estés sobre el meu mar.

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

L'última ràtzia
ens va donar la flama
per encendre torxes al camí
sempre present
et tinc en els meus llavis
que tu escoltes com la teua veu.

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

He imaginat.
Sempre present.
Et vull amb mi.

En els papers
els necis t'intoxiquen
i t'amaguen, no en volen saber res.

Et vull amb mi,
la teua pell completa,
com un somni. Vine llibertat!

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.

Acaronant-me, i tot a plena llum.
Potser besant-me i tot a plena llum.
I tot a plena llum.
I tot a plena llum.
I tot a plena llum.

diumenge, de maig 28, 2006

La màgia de l'esquena

Quina esquena, pensava jo. Llisa, seca, amb diminuts pelets quasi transparents que li donen la suavitat justa per tenir calfreds només d'imaginar que l'acaricies.

És una esquena que està a 2 mts, a una taula cap endarrera i una més a l'esquerra. Els amics xerren mentre jo resto amb la mirada perduda en aquella esquena. En algun moment em veuen tan bocabadat que es giren a mirar què passa, però no veuen res que cridi l'atenció. I penso: Què no ho veieu babaus? No veieu quina esquena? És l'esquena d'un angel.

Però que no ho veuen?. Em pregunto si és que tinc alguna virtut especial per reconèixer esquenes màgiques o si és que no té res d'especial i soc jo, que la fa màgica. Però la miro, i em convenço. És totalment màgica. Qui no ho vegi és que està cec.

És una esquena anònima, i què? És un tros de cel, allà a 2 metres, però que mai podré tocar; que mai voldré tocar. Algun dia en tocaré una, que haurà vingut a mi amagada darrera d'algú, que descobrirà que la seva esquena pot ser -a estones- la més màgica del món.

A la plaça del Sol

M'estava mirant els gossos que m'envolten. Quant fàcil és per ells l'estada a la plaça. Arriben, passejen i corren sense complexos ni miraments. S’ensumen entre ells i decidiesen qui vol anar amb qui i què fer, tot amb absoluta naturalitat. Tot i que segurament no s’havien vist mai abans.

Just pensava en tot això quan a escassos 2 pams de mi, un d’ells –de color negre- s’apropa per darrera a un altre –de color blanc-, i som-hi. Ja sabeu que vull dir.
Mentre em preguntava per què aquests 2 gossos –i 2 més que no participen en la orgia- pul•lulen precisament pel meu voltant, l’olor a shawarma del tio del costat em dóna la resposta.

Però bé, tampoc és això. No és pas que jo vulgui venir, mirar, ensumar, triar, .... i apa! endinyar-li a qui em vingui en gana! No! No dic que de vegades pensaments d’aquests no passin pel cap, però no, definitivament no és això el que vull.

Però una mica més gossos si que podriem ser.

dimecres, de maig 24, 2006

Estatuts? No, gràcies

Carta oberta al encara president de la Generalitat de Catalunya.

Senyor Maragall, un cop vist l'apassionant contingut del que ha quedat de la proposta d'Estatut que vostè, els seus i d'altres van fer, m'adono que la meva tragèdia personal es contradiu amb aquest Estatut, i és per això que li demano obertament que actui amb celeritat per posar fi a aquesta angoixa; dins del marc constitucional, és clar.

A l'article 4.2, els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions per tal que jo pugui gaudir de llibertat i igualtat, i que aquestes siguin reals, i que es faciliti la participació de tothom en la vida cultural i social, i que s'ha de promoure la conservació de la nostra identitat.
Com vol senyor president que jo em senti igual als altres si a cada cantonada veig parelles romanticones exercint la seva llibertat a estimar-se, mentre jo els miro i ploro per dins? Quina mena d'igualtat és aquesta? Què estan fent els poders públics per facilitar la meva igualtat i promoure que jo pugui conservar la meva identitat? Si això vol dir que em perpetui fent-me fotografies i penjant-les al carrer com a mínim em regalarà una càmar digital -Nikon D50 a poder ser- oi? Tot i que no crec que sigui això.

A l'article 4.3, s'ha de promoure l'equitat de gènere.
Doncs jo veig arreu com les noies gaudeixen sempre d'una cort de moscons que les sobrevolen amb intencions prou conegudes, i a mi no em sobrevola gaire més que la boira del porro que em fumo.

A l'article 6.2, tothom té el dret d'utilitzar la llengua.
No entraré en detalls pujats de tó, però a part dels cucurutxus de xixona que lleparé amb l'arribada del bon temps, la meva llengua està majoritàriament malaguanyada.

A l'article 15.2, tothom té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar la seva capacitat personal.
Això voldria jo, desenvolupar les meves capacitat personals, i amb dignitat. I no em digui que les puc desenvolupar a la N-II per 50 euros. Clar que ho podria fer, i podria ser digne si això és el que vull, però com no ho és, arribats a aquest punt, és clar que no seria digne.

A l'article 22.1, dret al desenvolupament de les nostres capacitats creatives individuals i col·lectives.
Les meves capacitats creatives individuals ja les tinc dominades, ara m'agradaria desenvolupar les meves capacitats creatives col·lectives. I tinc capacitat de crear a diari -a menys que esitgui costipat o molt cansat-, ara em falta l'oportunitat que vostès m'han de donar per garantir el meu dret.

A l'article 41.3, les polítiques públiques han de garantir que s'afrontin els actes de caràcter sexista.
Això opino jo també. Cada cop que els xulos de discoteca i els guaperes passejen amb aires sofisticats i prepotents -com els coloms quan fan gro-gro-gro davant de les colomes- s'està produïnt un acte marcadament sexista. Cada cop que aquests orangutans vomiten lloançes tòpiques i sobades, cridant l'atenció de les colomes, i cada cop que s'exhibeixen com un gall indi davant la seva víctima, s'ataca d'arrel la dignitat de la dona. I no veig que s'afronti de cap manera. És més, diria que a els que es comporten així, els hi va millor.

A l'article 55.1, el Parlament representa el poble de Catalunya.
Avisi'm si us plau quan estigui disponible el meu representat. Si és una noia a veure si em pot fer arribar el seu telèfon. I si és un noi, també, no sigui que violi l'article 41.3.

A l'article 134.1.a, foment i implantació de l'activitat física i de l'esport.
Ben conegut és que no hi ha millor activitat física que l'acte sexual, i no parlo pas de 5 minuts de mete-saca. Ens referim a tota la seva dimensió, des dels preliminars més romàntics -sessió de cuina casolana, concert, etc- passant pels primers petons i carícies, carícies i xarrups de més intenstiat, i acabant com tots sabem, fent-ho esperar tan com sigui possible. Més llarg, sa, apassionant, desestressant i natural que un partit de futbol i un de basquet seguits.
Tot i així la proposta d'Estatut sembla que s'encamina cap a d'altres esports més minoritaris, menys divertits, i per descomptat gens sans; fins i tot perillosos. Que preguntin als botiguers de les Rambles a veure què en pensen de la copa d'Europa.

A l'article 162.3.b, ordenació, planificació i execució de les mesures i actuacions destinades a preservar i protegir la salut en tots els àmbits.
La meva salut mental i física es deteriora cada dia passa. No en tots els àmbits, però si en alguns de molt rellevants. No només no està protegida ni preservada en cap aspecte, si no que més aviat sembla en molts casos que es troba atacada; per la falsa moralitat i per la religió. I aquests últims 'valors' si que estan protegits per estatuts i ordenances cíviques per exemple.

A l'article 166.4
, promoció de les famílies, mesures de protecció social.
Si tal promoció -ja reconeguda a l'article 9 del vigent Estatut- fos certa, ja no estaria escrivint aquesta carta, així que no veig motius ara tampoc per fiar-me.

Molt honorable president Pasqual, molt em temo que si la meva situació no canvia d'aquí al proper mes de juny, em veuré obligat a votar NO en el proper referèndum de consulta sobre l'aprovació del que queda de la proposta d'Estatut que va sortir del Parlament.


Atentament,
Desgraciat.

dimarts, de maig 23, 2006

Les places ocupades

No hi ha res més gratificant i entretingut per un desgraciat com jo, com una bona plaça.
A la plaça hi pots arribar a peu o en bicicleta, i és el lloc amb major densitat de persones per m2 que no em resulta hostil. Des del xungu de la cantonada que saps bé que passa drogues però al que mai acudiries per deseperat que estiguis, fins al grup d'Erasmus que es troben allà segurament per ser el màxim comú divisor dels seus gustos, passant pel nen amb la samarreta del toro que va a jugar a futbol, i pel que pronostiquis un futur que et desagrada.

És un gran punt de trobada on els que no anem a trobar-nos amb ningú ens fa l'efecte que ens estem trobant amb tots els altres.

Un parell de solitaris que llegeixen i intueixes són de la teva espècie. Un grup d'amigues que et mires de refiló i et preguntes per què no podrien ser amigues teves. Un grup mixte en el que et sembla que ells no estan a l'alçada d'elles. Un grup de "pies negros" que reflexen per fora el que tu vius per dins. L'home o grup d'homes d'avançada edat acompanyats de cartons de vi i robes fosques pel pas del temp. La noia estrangera que ha quedat amb algú i que sempre penses per un moment que en realitat t'està esperant a tu.

I la noia que sembla ser -com tu- del barri, i que sembla també -com tu- que no té res millor a fer, i que per tant estaria predisposada a compartir una estona.
Quan trobes una d'aquestes passa a ser el centre d'atenció, i el llibre que duus passa a la reserva, tot semblant que l'has acabat quan en realitat ni recordes de què anava, emboirat per la noia solitària.

La mires i la observes durant una estona llarga, que et passa més ràpid que si llegissis. Sempre la veus igual. Amb personalitat, seguretat, decisió, enèrgia, i molt independent. Probablement només veus el que et trobes a faltar, o potser és que només et fixes en aquelles que aparenten aquestes característiques. Paradògicament tu et trobes allà en circumstàncies similars i també creus tenir aquestes virtuts. Però llavors no admirira el que ja tinc, crec. I tants dubtes et convencen: A mi em falta tot això; em falta ella.

Quan els pensaments ja t'han torturat prou i comença a girar fresca, poden passar dues coses: Tu marxes i ella es queda, o bé ella marxa i tu et quedes. No hi ha més opció.
Si marxa ella, els teus pensament s'aturen, quedes com en blanc, com si acabèssis de despertar d'un somni, i tot d'una et preguntes "Què faig aquí?", i decideixes fotre el camp, cap a casa, on et fumaràs un porro.
Si marxes tu, el cap entra en ebullició. Et comences a odiar per no saps ben bé quin motiu i et qüestiones el fet d'haver marxat, però tampoc trobes motius per haver-te quedat. Sense treure res en clar, arribaràs a casa, on intentaràs relaxar-te, fumant-te un porro.

dilluns, de maig 22, 2006

Banda Bassotti al K.G.B.

Com un nen al dia de Sant Esteve al qui sembla que li falta temps per jugar amb els regals del dia abans, jo també sento la necessitat imperiosa d'interactuar amb les noves possesions; aixins que deixo aquest petit relat de l'assistència a un concert de Banda Bassotti al K.G.B. el passat 03/05/2006, i que vaig a escriure com a mostra d'agraïment a qui em va facilitar una entrada, però no hi va poder assistir.
Cal mencionar que a l'hora d'iniciar-se el concert, jugava el Barça -amb el Celta crec-, i si no recordo malament, es feia amb la lliga al guanyar aquest partit.
Explicar que l'escrit és volgudament pervertit, com a resposta irònica a uns comentaris anterior del receptor que em venien a suggerir calumniosament com un llop perillòs.

20:45 SMS de la Laia que no ve per tenir l'àvia al hospital. Li envio ànims.
21:15 Bacon amb formatge, mitjana i tallat al bar/taverna de la cantonada del KGB, entre carajilleros culés i samarretes de negu gorriak i soziedad alcohólica. Una taula plena de ties bones.
21:35 M'identifico com ***** ****, i passo al interior. Contemplo un surtit de xapes alternatives com no havia vist mai, i una dotzena de models de samarretes Banda Bassoti, totes d'home. Algunes ties bones pel voltant.
21:40 Em situo estratègicament entre ties bones, prop de la columna davantera esquerra. La tia de Burman Flash no està gaire bona.
21:45 Pago 4 euros per una birra i torno al lloc estratègic.
21:55 Final de Burman Flash amb un aforament del 50% aproximadament. Aprofito per clitxar ties bones.
22:05 Salten un iaios al escenari que comencen a tocar. Resulten ser Banda Basotti. La gent no canta gaire doncs aquest grup, tot i ser del rotllo, té la peculiaritat de cantar en italià. 80% del aforament.
22:20 M'acabo la birra que he fet durar tan com he pogut. Penso en els 4 euros i em poso malalt.
23:00 Acaben de tocar el disc que presenten i es retiren. Una tia bona em demana un cigar. Li dono un i la miro lascivament. Ella també em mira lascivament. Trempo una mica.
23:02 Comencen a tocar de nou, aquest cop canços clàssiques, del Avanzo de Cantiere i del Figli Della Stessa Rabia.
23:20 Entremig d'alguna cançó, grups d'incotrolats comencen a cridar "I barça, i barça, i barça....". Em toca bastant els collons, però ho supero mirant les ties bones del voltant. Especialment la que m'ha demanat el cigar.
23:30 Acaben de tocar, es retiren. Grups d'incotrolats comencen a cantar l'himne del Barça. Les ties bones, en general, no s'hi afegeixen. Jo tampoc, tot i que les ties bones no semblen adonar-se, i no em fan gaire cas.
23:35 Tornen a saltar al escenari, toquen els clàssics més clàssics del Avanzo de Cantiere. Banderes comunistes, bufandes del Barça, ties bones. La gent balla molt.
23:45 La calor és insuportable, però les ties bones no es desputllen pas. Jo tampoc, però em toco una mica. Ningú sembla adonar-se. Els tios de la barra fan cara de pocs amics i d'estar profundament ratllats. Em sento una mica culpable.
23:50 Un skin de 200 kg puja al escenari. El cantant de Banda Bassotti sembla tenir por, però la foca baixa poc després. Banda Bassoti també baixa.
23:55 Toquen les últimes 2 canços a baix, entre el públic. Com ja no els veig -estic darrera-, miro ties bones.
00:00 Pujen al escenari, saluden i se'n van. S'encenen les llums. Marxo.
00:30 Arribo a casa, em faig un té i un caraperro.
01:00 Escric aquest mail. Recordo la mirada lasciva, i vaig a dormir sentint-me viu.
08:15 Riiiiiing. Un altro giorno d'amore.

diumenge, de maig 21, 2006

First Xut, per Can Vies

Tenim concert per can vies. Ja fa caloreta, i això es nota, ja sabeu què vull dir.
Així doncs toca preparar-se; com? Amb aquells calçotets màgics que et fan sentir més segur de tu mateix i que quan els portes penses que has fet bé doncs els acabaràs ensenyant en un moment íntim de passió i amor desfermats, tot i que la experiència demostra que els ensenyes cap de cada 20 cops que te'ls poses. Però aquesta peça de roba interior segueix sent el meu màxim exponent de la fé en la vida.

Un cop a Sants, a la plaça on es fan els concerts, tot és normalitat. Cerveses, marihuana i noies precioses per les que sembles transparent. Nosaltres asseguts en una escala. Alguna cosa em diu que la combinació de drogues, posat de polícia secreta observador, i passivitat evident al no desenganxar el cul del terra, no són les millors armes per deslliurar-me de la soletat espiritual en la que em trobo.
I no és tot culpa meva. Anant amb 2 homes aparellats no s'hi pot fer més. I no els puc canviar, sense ells, les dosis de cervesa i marihuana no acabarien mai en tant i tant riure. Cadascú té el seu humor, que creix i s'arrela amb els seus, i el teu humor no fa gràcia amb d'altres, ni l'humor dels altres et fa gràcia a tu.

És clar que, sempre queden els viatges a la barra -per repostar- per intentar trencar aquesta dinàmica i sentir-te prou lliure i atrevit per un minut, com per poder sortir d'aquest forat. I dóno fé que aquest cop quasi ho aconsegueixo.
Doncs si, estava allà, esperant el meu torn, quan ella em va preguntar si havia demanat ja. El meu cor es va accel·lerar, però vaig ser prou hàbil com per medir les meves paraules:

JO: No.
* Sembla sec, però vaig pensar que era més apropiat dir només no, que demanar-li si es volia casar amb mi. La resposta era tan mesurada que amb prou feines em vaig girar per respondre, així que ni li vaig veure la cara.
.... silenci, calor, emoció, 10 segons eterns...
ELLA: Com tarden no? Van molt lents!
JO: Si, mogollón.
* Quina merda de resposta. A més amb un castellanisme cutre-cursi de merda. Els calçotets màgics m'estaven fallant. Potser decebuda per l'estúpida resposta, no em diu res durant els 20 segons llargs que passen fins que un dels nois del altre costat de la barra em demana què vull. Demano. Em carrego de força, i tot desvergonyit -gràcies als efectes de les drogues- em giro cap a ella:
JO: Ja he demanat.
* Amb veu lenta i segura, mentre aprofito per veure el seu rostre per primer cop. Té uns quants anys menys que jo, però es tan maca que em fa tremolar les cames.
ELLA: Siii!?
* Mentre respon s'inclina cap a mi, aixafant la seva pitrera contra la meva esquena. M'envaeix una escalfor diàbolica que em fa sentir un no sé què que feia no sé quant que no sentia. Aquella escalfor em deixa totalment gelat. Em giraria del tot i l'abraçaria tan fort, que em saltarien les llàgrimes al sentir renèixer quelcom a dins meu. Evidentment, no ho faig, entre d'altres coses perque el noi de la barra m'acaba de portar les cerveses, i he de pagar. Pago, em giro, i me'n torno cap a les escales, a seure, allà a la meva tomba. Riuré fins l'èxtasi durant les properes 2 hores, i dilluns afrontaré la setmana amb enèrgies renovades, però hauré perdut una setmana més de vida; i ja van unes quantes.